Mor l’històric humorista gràfic Fer als 71 anys

Eren tots molt baixets, amb el cap gros, amb una nàpia descomunal, normalment es movien en massa i acostumaven a defensar i atacar un castell o bé a protagonitzar històries d'un poble que tenia com a epicentre un puticlub. Així florien, segons les temàtiques, soldats medievals de valentia dubitativa, pagesos directes, capellans libidinosos, falangistes de borla i fins i tot els temibles policies grisos dels anys setanta, amb porra, casc amb visera protectora i escut… Aquests eren principalment els grans personatges del dibuixant José Antonio Fernández, Fer per a l'ofici, un històric des de la dècada dels setanta de l'humor gràfic català i un fix al diari El Punt Avui, que ha mort aquest dilluns als 71 anys.

El nom artístic de Fer l'hi va posar un altre gran nom del gremi, Perich, quan va saber que aquell professor d'Història d'institut, nascut en un poble de Lleó (Mansillas de les Mulas, 1949), però establert a Barcelona, ciutat a la qual va arribar amb els seus pares quan tenia quatre anys, i que dibuixava aquells ninotets, duplicava cognom: José Antonio Fernández Fernández. Era a principis dels setanta i estava encara lluny de ser el gran humorista que seria i que els seus orígens prometien: un estudiant universitari amb tendència a fer acudits gràfics de tipus sociopolític que acabava malvenent. “Mai m'ho vaig agafar seriosament; ho feia per poder pagar-me els llibres”, recordava ell mateix al cap d'uns anys. Així, quan era alumne de la Facultat de Filosofia, es va iniciar en revistes com la renascuda Patufet, Oriflama i Matarratos, i va saltar posteriorment a la tira de premsa diària en capçaleres com La Prensa, El Correo Catalán o l'esportiu 4-2-4.

Un altre nom il·lustre del sector, Jordi Ginés, Gin, el va reclutar per a l'encara notable, a mitjans anys setanta, El Papus, on va consolidar la seva primera sèrie iconogràfica: El castillo. Potser el ressò que va tenir amb les seves historietes (en part nodrides amb els seus coneixements d'Història) el va portar a la direcció de la publicació durant uns quants anys, però ja eren mals temps per a El Papus: “No va saber adaptar-se; a finals dels setanta la teta ja era al carrer i el palau d'hivern polític que com una piconadora havia insistit a prendre havia quedat desfasat”, reflexionaria temps després. Aquí ja va comprovar, no obstant això, una cosa que havia defensat sempre, que “l'humor és una arma de combat”: va tenir diverses denúncies i fins i tot alguna amenaça de l'extrema dreta. Amb els anys, ni l'avui rei emèrit Joan Carles I (“si no són dibuixos molt maldestres, no hi ha problema, té sentit de l'humor; l'incomoda més que es fiquin amb els seus fills”), ni l'Església es van lliurar de les seves invectives.

Aquella precarietat i aquells temps incerts de canvi a Espanya el van fer entrar i sortir de l'ofici, per refugiar-se al final en la seguretat del professor d'institut. Però el rumb de la seva vida va començar a canviar el 1981, quan va saltar com a col·laborador fix a El Jueves, del qual es convertiria en un referent clàssic en triomfar amb dues sèries que el van fer enormement popular: Historias fermosas (segons els experts, potser el seu millor treball) i Puti-club (1982), que s'acabaria convertint en una mena de crònica d'un poble a partir d'un sospitós bar de carretera, amb peripècies rescatades tant de la vida real com d'històries inventades, però sempre amb un deix simpàtic i emotiu, de quan aquells llocs “els regentaven senyores amb cert afecte”, va definir. Al poble passava, en el fons, el que passava al poble major, la complexa Espanya dels vuitanta.

Els diumenges a la tarda, escoltant a la ràdio els partits del Barça (va arribar, amb els anys, a fer alguna intervenció en La transmissió d’en Puyal), o, entre setmana, fins ben entrada la nit, després de la correcció de treballs i exàmens, Fer construïa les seves historietes, compaginant com podia la feina de docent i la de dibuixant, multiplicant com bolets les col·laboracions (Barrabás, Don Balón…). Admetia que les idees dels guions li venien “sobre la marxa; si és abans, les apunto en un paper i vaig fent”, un mètode que es reflectia en l'espontaneïtat de les seves tires, una producció que, ateses les circumstàncies de doble professió, l'atabalava. La situació va canviar el 1987, quan va entrar a col·laborar al diari Avui, en el qual ha seguit, via El Punt Avui, cada dia fins avui mateix, en què ha aparegut la seva última vinyeta.

Admirador del gran historietista francès Jean-Marc Reiser i, a Espanya, de col·legues com Ivà i el duo Gallego-Rey, va rebre el 2005 el premi El Gat Perich que ell mateix, el 1996, va crear en noble record de qui l'havia batejat artísticament. Un any després, el 1997, la Universitat d'Alcalá de Henares el va declarar Catedràtic d'Humor. Ja feia temps que havia assaltat el castell de l'humorisme gràfic. Una heroica proesa per a qui només dibuixava per pagar-se els llibres d'estudiant.