El retorn de les terrasses

El protagonisme de les terrasses en aquest any de constant excepcionalitat no té gaire a veure amb criteris estacionals o climatològics, sinó amb el potencial perill que un espai tancat pot tenir en termes de contagi. Tot i les noves restriccions anunciades aquesta setmana pel Govern, els estudis realitzats en aquest sentit apunten que la probabilitat de contaminació vírica és fins a 20 vegades més alta dins d’un local que no pas a l’aire lliure. La lògica prevenció contra l’amenaça que suposa la covid-19 desincentiva l’ús dels espais interiors en favor d’un consum realitzat a peu de carrer, on la inevitable quota de risc que hem d’assumir baixa considerablement.

Si tradicionalment associàvem el fet de seure en una terrassa a certa ociositat despreocupada relacionada amb l’alegria de viure, des de fa uns mesos s’ha convertit en una qüestió de supervivència. En el nou paradigma sociosanitari, en què qualsevol activitat que es fa en un espai tancat és potencialment perillosa, les terrasses constitueixen un espai relativament segur per al consumidor, i al mateix temps, una petita taula de salvació per a una hostaleria asfixiada per les conseqüències econòmiques de la pandèmia.

En aquest panorama de barres clausurades per imperatiu legal, les taules ubicades a l’exterior dels establiments es converteixen en el punt de trobada d’una població que mira de reüll la indesitjable perspectiva de futurs confinaments, però que no està disposada a renunciar a cafès, canyes i vermuts existencials.

En les darreres setmanes, s’ha permès als establiments ampliar l’espai que ocupen les terrasses sobre la via pública, conquerint metres quadrats a les voreres i reivindicant també el seu dret a existir sobre espais anteriorment reservats a l’estacionament de vehicles. Aquest nou expansionisme de taules al carrer aconsegueix, com a mínim, donar certa sensació de vida a uns bars i restaurants que malden per no fer fallida.

La ‘terrasse’, espai amortidor entre el bar passiu i el carrer actiu

La nostra relació amb les terrasses ve de lluny, i el seu origen històric el situem a París. L’any 1686, el cafè Procope –mític establiment ubicat al Quartier Latin de la capital francesa freqüentat per Rousseau, Voltaire o Diderot– va ubicar taules i cadires a l’exterior del local per acollir-hi les dones, que aleshores no eren benvingudes a l’interior dels establiments en els quals se servien begudes. Com explica Gérard Letailleur, autor del llibre Histoire insolite des cafès parisiens, “en baixar dels cotxes de cavalls, les senyores s’instal·laven a les taules de la terrassa”. D’aquella segregació va néixer el concepte d’ampliar el servei de l’interior del local cap a la via pública, que aviat altres locals van copiar per acomodar aquells clients que l’interior dels cafès no podien absorbir.

Durant la segona meitat del segle XIX, els grans bulevards parisencs van ser testimoni de la multiplicació de les terrasses. Els habitants de la capital francesa van apropiar-se d’aquella nova manera de relacionar-se amb la ciutat, i les taules exteriors van esdevenir un mirador privilegiat de l’activitat frenètica d’un París en ebullició. Convertits en clients habituals d’aquests aparadors urbans, impressionistes com Renoir, Monet o Van Gogh van extreure’n un tema que seria recurrent en les seves obres.

A les acaballes d’aquell segle, després dels anys de la Gran Depressió, va arribar la Belle Époque, que de tant bella va fer emergir un món nou. Un món en el qual es manifestà una visió idealitzada i més sensual de la vida, com un vent renovat que inflaria les veles dels importants progressos socials i tecnològics que es produïren. Fotògrafs i ciclistes envaïren els carrers, amb la voluntat de ser testimonis d’un temps de canvi des de noves perspectives. La Belle Époque, un moment daurat de la història, en què París viuria l’eclosió d’uns café-terrasse que entroncaven amb aquella nova manera de veure el món, més oberta, il·lusionant i viva.

Precisament durant aquesta època van aparèixer a Espanya les primeres terrasses de les quals es té constància documentada. Al madrileny passatge de Matheu, que uneix els carrers de la Victoria i d’Espoz y Mina, s’hi varen instal·lar a mitjans del XIX unes elegants galeries comercials cobertes per una estructura de ferro i vidre, seguint la moda d’altres capitals europees. Passats els anys de màxima esplendor de les galeries i amb la intenció de reactivar-ne l’activitat, l’any 1867 un empresari francès anomenat Camille Double va fundar-hi un negoci: el Café de Francia. Double, d’idees revolucionàries favorables a la Comuna de París, havia fugit del seu país arran del triomf del president de la Tercera República Adolphe Thiers, poc amic d’idees revolucionàries i força partidari de l’afusellament com a mesura dissuasiva. En obrir el seu establiment, l’hostaler francès va replicar el model parisenc de cafeteria amb servei de terrassa en una ciutat on la vida als cafès sempre passava a l’interior. La novetat provocaria entre els passants sorpresos alguns comentaris irònics, com ara que “l’interior d’aquells cafès devia ser tan petit que ni tan sols tenien lloc per encabir-hi taules i cadires”.

Al mateix passatge de Matheu obriria poc després el Café de París, també amb terrassa i regentat per un altre ciutadà francès, però a diferència de Double, l’amo del nou local era monàrquic i d’idees conservadores. Malgrat les diferències ideològiques, els dos cafès van aconseguir conviure pacíficament, repartint-se una clientela que de mica en mica li va anar agafant el gust a allò de seure a la fresca.

Tot i l’èxit aclaparador de la cultura de les terrasses als països del sud d’Europa, on les condicions climatològiques eren ideals per gaudir-ne, va ser altre cop París on es va viure la “tercera onada” del creixement dels café-terrasse.

Un cop finalitzada la Gran Guerra, l’horror i el desastre van deixar pas als feliços anys vint, un parèntesi de pau en què els francesos es van afanyar a recuperar el temps perdut. Com explica l’arquitecta i historiadora Joanne Vajda, “els anys vint i trenta veuen néixer els grans cafès de Montparnasse i dels Champs-Élysées, l’arquitectura dels quals exemplifica l’alegria de viure que s’instal·la a la capital francesa desprès de la Primera Gran Guerra”. Vajda, estudiosa del vessant històric dels cafès de la capital, explica que en aquells anys els francesos es converteixen en “observadors d’un món que evoluciona, sovint tan ràpid que resulta difícil interpretar-lo”. En un moment així, no hi ha millor punt de vista que un espai obert i alhora protegit on hom es pot instal·lar per reflexionar, sol o en companyia d’amics. Sobre aquest punt Vajda aprofundeix aportant una idea interessant: “La terrassa és un espai amortidor entre dos mons que s’assemblen tot i ser ben diferents: el del carrer, per definició actiu i en moviment, i el del cafè, més aviat passiu”.

Les terrasses esdevenen en els anys d’entreguerres el santuari del pensament i la reflexió, però també el despatx i la sala de reunions dels homes de negocis i els artistes que les freqüenten. “Es tracta d’un espai on les relacions que s’hi creen són menys formals que en els marcs clàssics de treball”, afegeix Vajda, que recorda les paraules del poeta Léon Paul Fargue, que preferia anomenar-les, amb certa ironia, “acadèmies de vorera”.

D’aquesta contradicció aparent entre vitalitat i quietud, el periodista Joel Achenbach va escriure l’any 2006 en un article publicat al Washington Post que “seure en una terrassa és una de les principals activitats de París”. “Per què no intenta fer alguna cosa?”, es pregunta el periodista americà en observar un home instal·lat durant hores en una terrassa. “Potser somia, però no descarto que estigui elaborant alguna teoria historicosociològica”, imagina Achenbach.

El cendrer i la garrafeta

Més enllà del relat i la metàfora, la construcció del mite de les terrasses parisenques té molt a veure amb el seu aspecte formal. El café-terrasse arquetípic està construït amb uns elements idiosincràtics que, a força de repetir-se, doten d’unitat estètica el conjunt. El tendal, les taules rodones –o guéridons– amb la vora de llautó, el cendrer Martini o la garrafeta de Ricard desborden la categoria de simples objectes i esdevenen clixés fossilitzats en la cultura popular. I encara no hem parlat de les cadires. Aquelles cadires col·locades contra la façana del local, que converteixen la terrassa en una extensió natural de la sala interior i amb una disposició que imita la platea d’un cinema, de manera que tots els comensals estan ben junts, però mirant al carrer.

Les famoses cadires dels cafès parisencs –elaborades tradicionalment amb tiges de rotang– es caracteritzen per uns intricats i colorits patrons geomètrics que creen les fibres trenades del seu respatller i seient. Aquest tipus de disseny rep el nom de “cadira Drucker”, en honor a la Maison Louis Drucker, una empresa fundada l’any 1885 i dedicada en exclusiva a la confecció artesanal de cadires de rotang que encara avui proveeix aquelles cafeteries, restaurants, hotels i clients particulars que vulguin the real deal.

Navegar pel web de la casa Drucker és una font inesgotable de plaers per als més fetitxistes. Recrear-se amb la prosa que ens explica la història de l’empresa, conèixer l’origen del rotang o el laboriós procés de confecció i assemblatge és fer un viatge en el temps. Fer una ullada a l’extens catàleg de cadires sur mesure o prêt-à-porter farcit de models anomenats Rive Droite, Vendôme o Montorgueil és la confirmació que França és un país acostumat –i orgullós– de rabejar-se en la fantasia autoreferencial.

Tot i assistir a un ressorgiment de l’estètica afrancesada en algunes terrasses del nostre país, el web només referencia tres establiments a Espanya (La Tulipe, a Madrid; l’Hotel Mama, a Palma, i el Nacional de Barcelona) com a clients de la casa. L’absència de preus en la descripció dels articles –només comunicats sota demanda– contribueix a fer créixer la llegenda al voltant de la marca i a refermar la sospita que el desembors serà considerable.

Però si bé aquestes cadires encarnen el romanticisme del món d’ahir, la tecnologia també ha influït en la seva evolució. Ja fa anys que tant Drucker com Gatti –l’altre fabricant de renom amb qui Drucker es divideix el mercat de la cadira trenada des de 1920– utilitzen el poliamida 11 (un bioplàstic més conegut com a Rilsan) per l’elaboració dels respatllers i seients, un material més resistent i econòmic que el clàssic rotang, que es reserva només per a “l’esquelet” de la cadira.

París i França van ser els precursors de les terrasses, establint-ne el model “canònic”, però la seva evolució al llarg del temps s’ha anat imbuint de les influències pròpies de cada lloc. A Barcelona, tret d’algunes excepcions com el Cafè Turó, que ha replicat el model parisenc de cadires arran de façana –marca Gatti, model Rivoli, color vermell–, les terrasses acostumen a estar separades del local, ubicant-se a l’extrem de la vorera més proper a la calçada, cosa que fa que es perdi la sensació d’unitat amb l’interior i obliga els cambrers a un exercici de malabarisme contorsionista en els seus trajectes entre el carrer i la sala. La disposició dels seients, pensada perquè els clients estiguin cara a cara i no pas mirant al carrer, potser té relació amb una devaluació gradual de l’espectacle que el carrer suposava en els seus orígens, al mateix temps que les pantalles dels mòbils han anat absorbint, amb la força d’un forat negre, l’atenció dels comensals.

Apaguem, doncs, les pantalles, aixequem la mirada i reivindiquem les terrasses com a símbol de civilització; espai híbrid entre el món públic i el privat, lloc de refugi a mig camí entre la feina i la casa, on podem observar el món a través del prisma del nostre got.

Com escriu el geògraf especialitzat en paisatge i gastronomia Jean-Robert Pitte: “Les terrasses són un element íntimament lligat a l’art de viure, espais essencials de la sociabilitat urbana, on un es relaxa i es comporta d’una manera una mica més extravertida que en la vida quotidiana”.