“Les sales de cine tenen encesa la bombeta vermella de perill”

Els mesos amb les sales tancades; la reobertura amb reducció d'aforament, amb gel i mascareta; el nou tancament per possibles rebrots; les instàncies a l'Administració i les reticències del Procicat; el recurs davant la justícia; la nova reobertura amb les ja no tan noves mesures de seguretat… La indústria del cinema a Espanya ha quedat tocada per la crisi del coronavirus. Fins quan? No ho sap ningú. El sector, com tota la societat, tem rebrots de covid-19, contagis, confinaments, tancaments. “La cosa ja no tornarà a ser com abans”, adverteix, categòric, Francesc Vilallonga, professor d'Estructura de la Indústria del Cinema a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de la Blanquerna (Universitat Ramon Llull).

“D'una banda, durant aquests més de quatre mesos de confinament, la gent s'ha acostumat a consumir contingut a casa i molts han perdut l'hàbit d'anar al cinema”, explica. “Les reticències del Procicat, a més, no hi ajuden, quan els cinemes, com els teatres, per exemple, són els espais que han seguit rigorosament les normes de seguretat i de les sales no n'ha sortit cap cas. Molta gent pot ser que tingui por”. Per això considera que d'aquí a Cap d'Any “l'estratègia és clarament perdre el mínim possible, des del punt de vista econòmic, i demostrar que els cinemes són llocs segurs, des del punt de vista social. Les sales estan amb la bombeta vermella de perill encesa”.

El procés de reobertura dels cinemes té dos grans enemics: la reducció de l'aforament per evitar contagis i, sobretot a les sales més comercials, els calendaris de les grans estrenes nord-americanes, que han estat ballant des de finals de juny. “La dependència d'aquestes pel·lícules és enorme”, diu el professor. “Quan un s'ha lligat tant a un únic soci, com poden ser les majors –els grans estudis nord-americans–, el seu negoci en depèn totalment”. El cinema americà representa el 70% de la taquilla a Espanya, “i fins a un 80% si pensem que pel·lícules espanyoles estan distribuïdes també per empreses americanes”, matisa.

En aquestes circumstàncies no és d'estranyar que el fet que Disney hagi decidit estrenar en format digital Mulan, una de les dues primeres grans produccions programades per a la reobertura mundial dels cinemes (Tenet, de Christopher Nolan, era l'altra), ha estat molt mal rebut per la indústria del cinema. La factoria estrenarà aquesta pel·lícula als Estats Units el 4 de setembre a la seva plataforma, a un preu de 30 dòlars (una mica més de 25 euros). “Tenen calculat que, com que no hi haurà res a repartir amb les sales, només que el 10% dels abonats la comprin ja els serà rendible”, explica Vilallonga. “Per a ells, a més, és una manera de millorar la posició de la plataforma”. Les distribuïdores estan indignades amb aquesta jugada perquè consideren que han estat fent-los una publicitat immensa i… gratuïta. La FECE (Federació d'Entitats d'Empresaris de Cinema d'Espanya) ha llançat un comunicat qualificant la maniobra d'estafa als consumidors i acusant Disney de fer mal a la indústria del cinema. Disney Espanya tindrà l'última paraula sobre l'estrena al nostre país.

El calendari que ve no és per tirar coets: al setembre no s'espera cap gran estrena; el 2 d'octubre està previst Wonder Woman 1984 i per al novembre No time to die, la nova entrega de James Bond. Fins ara, la gran benefactora de la temporada ha estat Padre no hay más que uno 2, de Santiago Segura. “Va suposar el 70% de la taquilla a Espanya la primera setmana d'agost”, diu Vilallonga. “Però aguantar un mes sencer amb només una estrena és duríssim”, observa.

La veritat és que ningú podia preveure una situació com la que hem viscut. “Tot això ha accelerat un canvi de paradigma”, explica el també crític de cinema. “S'estan produint uns canvis que ja intuíem però que haurien trigat no menys de cinc anys a arribar. Les productores, les distribuïdores i les exhibidores tenen cadascuna els seus interessos i, més que desconfiança, el que hi ha ara és incertesa. És lògic”. Vilallonga remarca que l'obertura de les sales a finals de juny va ser una decisió molt important i delicada: “Calia aixecar els ERTO, adaptar els cinemes a les mesures de seguretat… Si haguessin pensat que estarien sense continguts en aquestes dates, més d'un s'ho hauria rumiat abans de reobrir”.

A Catalunya, el Grup Balañá encara no ha obert ni una sala i Cinesa, no totes… “Las sales de les grans cadenes poden aguantar la situació, tot i que els costarà, i les sales independents també, perquè tenen un públic molt fidel i els seus continguts, com que no depenen de les grans estrenes americanes que es van retardant, no varien tant per la situació sanitària”, comenta Vilallonga, coneixedor del tema per la seva vinculació amb els cinemes Truffaut, de Girona. Les que ho passaran pitjor, segons l'expert en indústria cinematogràfica, seran les sales comercials que no tenen el coixí de grans empreses al darrere i que depenen de les grans estrenes… La majoria hauran de renegociar els lloguers, una cosa gens fàcil. De moment, moltes es troben davant d'un precipici i una disjuntiva terrible: o s'endeuten o cauen al buit…”, diu, recordant que ja han tancat tres cinemes a Catalunya: els Méliès a Barcelona, els Arinco a Palamós i El Punt a Cerdanyola.

El tradicional desemparament econòmic

Vilallonga considera que la situació de desemparament econòmic des del punt de vista institucional que pateix el cinema espanyol ha quedat reflectida en la pandèmia. “La majoria de països europeus –França, Itàlia, Alemanya…– han injectat diners públics directament a les sales de cinema. Aquí a Espanya, l'ajuda del Ministeri s'ha destinat només a instal·lar les mesures de seguretat”. La Unió Europea també s'ha posat les piles. Europa Cinema, destinada a la promoció del cinema d'autor europeu, ha avançat les seves ajudes corresponents al 2020 (s'havien de cobrar al novembre i s'han pagat al juny) i ha avançat part de les del 2021. “És que el moment de fer-ho és aquest, no més endavant”.

Els festivals són una altra pota important per a la indústria. “Ja han caigut Cannes i altres festivals europeus”, recorda Vilallonga. “A finals d'agost hem tingut el de Màlaga i ja al setembre el de Venècia i Sant Sebastià. Esperem que es puguin fer de manera presencial (amb aforaments reduïts, etc.), perquè la visibilitat mediàtica d'aquests festivals és clau per a moltes pel·lícules, per posicionar-se al mercat”.