30 dies en tren amb el Pijoaparte

Juan Marsé no solia parlar de Viaje al sur, el seu llibre perdut, el seu únic llibre de viatges, un experiment sociològic narratiu amb aspecte de crònica que pretenia, com el Campos de Níjar de Juan Goytisolo (1960), combatre la falsa idea d'Espanya que oferia la propaganda franquista. No en parlava, recorda la seva filla, Berta Marsé, perquè l'havia donat per perdut. “Ni jo mateixa vaig saber que existia fins que va reaparèixer. Havia parlat, alguna vegada, d'un viatge que havia fet als seixanta a Andalusia, de la impressió que havia tingut, de com li havia semblat el Tercer Món, però no del que havia escrit”, recorda. Que aquella raresa, la vibrant mostra de fins a quin punt Marsé també es podria haver convertit en un excel·lent cronista si el destí no li hagués tirat per terra els seus plans, s'hagi convertit en el seu testament, tanca, d'alguna manera, el cercle.

“És com tornar al principi. Tota la força de la prosa del meu pare hi és. Ell no era capaç de recordar-ne res amb exactitud, ni tan sols el pseudònim que hi havia posat, per això va ser tan difícil trobar el manuscrit a l'arxiu de Ruedo Ibérico [l'editorial espanyola a l'exili que havia encarregat a Marsé el llibre i que mai el va arribar a publicar]. I quan per fi el van trobar, un fet del tot casual amb què ja no comptava, tenia por d'haver de corregir massa”, explica Berta Marsé. Sobre la seva reacció davant la troballa, diu: “Primer li va fer una il·lusió immensa però ja estava cansat i li va fer por que no estigués tan bé com havia d'estar”.

Ella es va oferir a llegir-se'l, i va quedar fascinada. “Me'l vaig llegir amb un llapis a la mà pensant que hi aniria anotant coses, i al cap de poca estona se'm va oblidar tot. No podia parar de llegir. No calia tocar res. Estava perfecte”, recorda. El llibre, que arriba aquest dijous a llibreries de la mà de Lumen, s'havia d'editar “al juny o juliol” però la pandèmia va endarrerir-ne la publicació.

Això vol dir que no és exactament un llibre pòstum, perquè va ser el mateix Marsé qui hi va donar el vistiplau final, i estava a punt per publicar-se abans de la seva mort, el passat 18 de juliol. No hi són totes les fotografies, obra d'Albert Ripoll Guspi, que es van fer –prop d'un centenar–, sinó únicament 31, les que va aconseguir trobar l'editor Andreu Jaume, que relata en primera persona en l'edició com hi va anar a parar, gràcies a una sèrie de pistes que l'agent Carmen Balcells va passar per alt quan va visitar també, a finals dels vuitanta, l'Institut Internacional d'Història Social d'Amsterdam, lloc que ja acollia llavors i fins avui l'arxiu de Ruedo Ibérico.

Jaume considera el llibre com una mena de baula perduda entre la seva primera novel·la, aquell Encerrados con un solo juguete que li va obrir les portes de Seix Barral el 1960, i Últimas tardes con Teresa, del 1966, i deixa fora la segona novel·la que va escriure Marsé, Esta cara de la luna, per considerar-la “precipitada i alimentícia”. Viaje al sur, el fresc d'època que va néixer d'un viatge amb tren de 30 dies per diversos pobles i ciutats de les províncies de Sevilla, Cadis i Màlaga, era la peça que li faltava al trencaclosques del poderós estil de l'autor, i és, segons Jaume, “el testimoni del seu trànsit cap a la maduresa” que va aconseguir a Últimas tardes con Teresa. “És l'obra d'un escriptor afamat”, diu l'editor, i alhora, un experiment que, si hagués tingut el reconeixement que es mereixia en el seu moment, potser hauria animat l'escriptor a no limitar-se a la ficció.

“Pot ser, encara que ell es devia a la ficció, la preferia per sobre de tot”, assegura Berta Marsé. Potser per això tenia sempre un peu en aquest altre món imaginat, a partir del qual edifica fins a l'última de les seves impressionistes descripcions d'aquesta crònica, per la qual desfilen des dels rucs que carreguen sorra de la riba a Chipiona fins a les converses entre el primer turisme nacional i internacional als cellers de Jerez de la Frontera. I quan va haver de triar pseudònim, va escollir un personatge que acabaria immortalitzat en la seva ficció: el Pijoaparte (!), Manolo Reyes.

El pseudònim l'hi va posar per evitar represàlies polítiques. Després de tot, la seva missió era política, però es va imposar el sentit en un viatge que descriu, com passa en la resta de la seva obra, un regne perdut, en el qual l'enyorança és la del derrotat, no per la vida sinó davant la bellesa de les coses que no es van tenir en compte com hauria calgut. Tal com ell mateix va deixar escrit: “No hi ha res a fer, es trepitja sempre el mateix element: mite i realitat”, que en el Marsé cronista són també, com en la seva ficció, una mateixa cosa.