L’atzar advers

Avui explicaré, a propòsit de la polèmica suscitada per la publicitat de La Grossa, una història que em van relatar ja fa molts anys, i que ve com l'anell al dit per il·lustrar els diversos malentesos al voltant del concepte d’ascens social i, sobretot, de les seves simplificacions conceptuals. La història me la va relatar un company de mili, uns dies abans de llicenciar-nos.

Érem una tarda a la cantina del quarter, quan el Ramiro, així es deia el meu company, va començar a malparlar dels sortejos de la Grossa de Nadal. Li vaig preguntar per què li semblava tan malament comprar bitllets de loteria (jo n’acabava d’adquirir un, just abans del sorteig). Em va respondre amb una història que em va quedar gravada per sempre. El Ramiro era fill de mare soltera. Des del seu naixement fins als cinc anys, li era difícil explicar com havia transcorregut la seva existència amb la seva mare. Era una mena de llacuna que ningú, ni tan sols la seva pròpia mare, va saber omplir mai. Sembla que ella no va ser mai gaire explícita al respecte. Sí que va saber que havia estat en diverses famílies que el cuidaven a canvi d’uns diners que la seva mare els abonava. Fins que va fer cinc anys. Llavors la seva mare va aconseguir entrar a treballar de cuinera en una família benestant. Era una família d’alts funcionaris de l’Estat, que tenia propietats rurals a la província de Buenos Aires i a les costes de l’Atlàntic. Eren catòlics i estrictes observants de les pràctiques piadoses i compassives. Per això mateix van acceptar la mare del meu company de mili tot i que ell fos tan petit.

Aquesta gent era molt frugal en els costums gastronòmics, molta verdura i arrossos bullits i carn a la planxa. De tant en tant un pastís de patates, recepta que sembla que la mare del Ramiro dominava a la perfecció. Això feia més còmoda la vida de la seva mare. Així transcorria l’existència del meu company. No vam viure mai tan bé com en aquella època, em deia amb nostàlgia. Teníem un bany per a nosaltres sols, en un pis d’uns 400 metres quadrats (cada pis en aquell barri, prop del cementiri de La Recoleta i envoltats d’ambaixades, ocupava una planta, amb un ascensor que donava a l’interior de l’habitatge), em descrivia. Tenia per a mi sol l’habitació de la planxa, on jugava i em feia les meves pel·lícules amb les joguines que la meva mare procurava que no em faltessin. En aquella època tenia un nòvio que era 15 anys més gran que ella. Aquest home em va donar el seu cognom quan va saber que portava el de la meva mare. Ella ho va acceptar de gust. Així va ser que vaig començar a veure’ls com un matrimoni. I a mi mateix com el seu fill, va continuar explicant-me el Ramiro.

Un dia, un fatal dia, va emfasitzar, el meu pare sobrevingut va guanyar un premi de loteria. Amb aquells diners va considerar oportú que la nostra família es reunís en un domicili comú. I així va ser com es van acabar totes les meves comoditats. De sobte, d’un dia per l’altre, em vaig trobar compartint amb la meva flamant família una habitació de deu metres quadrats, situada en un conventillo, i amb un bany per repartir el torn entre 15 persones. (Un conventillo a Buenos Aires eren cases d’una planta amb un pati comú envoltat d’habitacions on a cada una habitava una família. Un sol bany per a tots els veïns i dues piques per rentar la roba i els plats). Així va començar el meu via crucis personal, va completar el Ramiro. I en un barri sinistre de Buenos Aires. Males companyies, furts diversos, deserció escolar. Fins que va arribar el reformatori. Sempre dic, em confessa el Ramiro, que aquell maleït premi va significar la meva davallada a l'infern. Almenys fins que vaig conèixer la biblioteca del reformatori. Però aquesta és una altra història, va concloure el meu company de mili.

En l’època en què el meu company de mili m’explicava aquesta història, el concepte d’ascensor social no existia. Hauria casat malament l’eslògan de la Grossa de Cap d’Any amb el relat del Ramiro. L’esquerra va criticar severament aquest desafortunat anunci. El Ramiro també ho hauria fet. Però crec que per raons una mica diferents. Ell sempre (me’n vaig assabentar anys després quan me’l vaig tornar a trobar, fins fa poc metge en un hospital de Madrid) va saber que aquell número victoriós de l’atzar no només li va empitjorar la vida llavors, sinó que fins i tot va estar a punt de perdre la noció del veritable sentit del progrés moral i espiritual a què ha d’aspirar tot ésser humà. I no només del seu benestar econòmic i el seu confort social.