Temporers de Lleida: segona oportunitat

Les pereres i pomeres que tenyeixen de verd la ruta cap a la Manreana mostren que és hora de recollir la fruita. La campanya de la nectarina i el paraguaià, que va portar fins al Baix Segre milers de temporers i va derivar en una crisi sanitària per l'expansió del coronavirus, arriba al final. Ara, en una transhumància laboral que es repeteix cada any, es desplacen a tres comarques (Urgell, Alt Urgell, Garrigues) conjurades per no repetir els errors, contenir el virus i acollir els treballadors del camp que caiguin malalts.

La Manreana, una granja-escola a Juneda (3.400 habitants), il·lustra que es pot atendre els temporers malalts en unes condicions dignes. Fins i tot fer-los riure i passar bones estones en 12 dies d'aïllament forçat. Al març, els nens havien d'arribar a la granja per donar de menjar a les oques, tenir cura de l'hort i elaborar pa artesanal. El virus va obligar a tancar. Jaume Graus es va fer ressò de la petició del futbolista Keita Baldé i va posar la finca a la disposició dels infectats. Superat “l'acolloniment” inicial i amb imaginació, ha transformat la casa de colònies en un hospital que no ho sembla: a l'aire lliure, amb camp de futbol i piscina.

En els pitjors moments de la campanya a Lleida, va arribar a acollir 66 infectats, treballadors essencials però deixats de banda per l'administració. La crisi va derivar en una emergència sanitària que va obligar, al juliol, a fer un confinament perimetral a la zona i a restringir la mobilitat i les activitats econòmiques. Ara en són només 13, encara que han començat a arribar els primers recol·lectors de peres i pomes. A l'armari on abans es deixava fermentar el pa ara es guarda la roba cedida pels veïns. Al porxo que dona accés al pati exterior, unes taules separen la zona “neta”, on hi ha els treballadors, de la “bruta”, on només es pot accedir amb un EPI.

A la zona “bruta” hi ha l'Mbai, senegalès de 43 anys, que va notar un estrany “dolor al cos i als peus” fa dies. “La dona del meu cap em va portar a l'hospital, vaig donar positiu i em vaig quedar a casa; després em van portar aquí”. El més dur de la feina, diu l'Mbai, és la calor, encara que ara el preocupa saber quan cobrarà la baixa. Se sent afortunat perquè té contracte. I perquè no l'han acomiadat en caure malalt. Altres companys han sabut que ja no tenien feina per un missatge al mòbil de la Seguretat Social. L'Mbai, que viu en un pis de lloguer i té la família a Dakar, fa quatre dies que és a la Manreana i està encantat. “Cada tarda juguem a futbol, l'ambient és bo”.

Aquí els temporers solen presentar símptomes lleus i es recuperen de la malaltia amb relatiu bon humor. “No volíem que fos un hotel, sinó un espai de positius en positiu. Al final és com una casa de colònies per a adults”, diu Graus, que rep el sobrenom d'El Jefe, sempre en boca de tots quan internet falla. La música serveix de vàlvula d'escapament i ordena el dia a dia: quan apuja el volum, han d'anar al pati. A La Manreana es balla, es juga al bingo, s'organitzen tornejos de ping-pong… Es passa el tancament, en fi, de la millor manera possible. “L'altre dia, al pati, van fer la millor guerra de globus d'aigua que he vist mai”, somriu Graus, de 34 anys.

L'Mbai passeja pel pati, un company menja i dona de menjar a les oques i el Miguel, peruà amb sis dies a La Manreana, s'apropa a la frontera entre espai net i brut i es prepara un cafè. El remena amb la cullereta mentre explica que és camioner i que l'arribada d'immigrants veneçolans “sense control” ha desfermat la competència deslleial. Era a Lleida quan li van diagnosticar covid-19 i el van portar a un hotel. “Allà tens una habitació individual, aquí ets a l'aire lliure”, diu el Miguel, de 48 anys, habitual de les patxangues de la tarda.

Més que la religió, més que la convivència en una mateixa habitació, el futbol és el que ha provocat picabaralles a la finca. Com que la majoria de temporers són musulmans, van decidir cuinar només halal. “En cap cas cuinem porc”, diu Graus, divertit per la contradicció de trobar-se en una zona on hi ha moltes granges de porcs. “A Juneda la fruita ha deixat de tenir tant de pes i la situació està més controlada. A més, hem parlat per posar coses en comú i buscar solucions”, explica el seu alcalde, Antoni Villas.

La Manreana està lluny del seu límit de capacitat (120 places) i la Generalitat ha previst dos altres espais de reserva per a positius en cas que les 900 places de tot Lleida, ara al 10% de capacitat, es desbordin: Bellpuig (65) i Verdú (45), tots dos a Urgell. L'alberg de Bellpuig, antiga caserna de la Guàrdia Civil que acull pelegrins de la ruta del Císter, està buit. “Salut va veure bé l'espai, perquè ja està tot preparat”, explica l'alcalde, Jordi Estiarte, conscient que han estat mesos durs a Lleida. “Al Baix Segre tot es va fer sobre la marxa. Tothom, també els alcaldes, ho van passar molt malament. Ha estat una lliçó, ara tenim aquesta base”, afegeix.

La recollida de la poma i la pera, que ha començat i s'allargarà fins a mitjans de setembre, es percep aquí com una segona oportunitat. Una altra prova per a l'administració, que assegura que està més ben preparada. La clau, opina Estiarte, és la “cooperació” per sobre de divisions administratives artificioses (hi ha tres consells comarcals, però la realitat del camp és una). “Ens hem reunit i hem sabut mancomunar espais i serveis”, afegeix l'alcalde. Al seu favor juga, a més, que la campanya atreu menys temporers que la del Baix Segre.