L’estiu de la carretera de les Aigües

Si us agrada caminar o córrer, en pla, amb la pols de la terra i sense trepitjar asfalt. Si voleu veure Barcelona als vostres peus, amb el mar com a fons infinit. Si anheleu l’aire segur de la muntanya, amb la serenitat de la llum del sud. Si és així, llavors, la carretera de les Aigües de Barcelona, a Collserola, és una destinació natural. Són gairebé 10 quilòmetres extraordinaris.

A l’agost, les millors hores són les primeres del matí i les últimes de la tarda. Teniu en compte que aquest mes els dies ja s’escurcen: “Per la Mare de Déu d’agost a les set ja és fosc”, encara que les set de l’hora solar –que és la bona– són les nou al vostre rellotge avorridament urbanitzat (agraeixo la informació amable i eficient que Joan Vilamu i Idoia Martin, del Parc Natural de la Serra de Collserola, em van oferir per a aquest article, però no són responsables del que hi ha escrit).

Un problema de la carretera és el tracte vandàlic: grafitis, destruccions de mobiliari sense gràcia ni miserocòrdia...

Juntament amb el Tibidabo, aquesta carretera és la joia del parc. Hi ha moltes maneres d’accedir a la carretera, però aquest mes d’agost els funiculars de Tibidabo i Vallvidrera estan de reformes. Podeu pujar per l’Arrabassada, per l’avinguda del Tibidabo fins al pla de les Maduixes, o per la carretera de Sarrià a Vallvidrera. I hi ha els camins que els assidus coneixem bé, però que no són intuïtius. Ara, són gairebé 10 quilòmetres continus de bon camí pla de terra. I si l’Ajuntament d’aquesta ciutat ens escolta, poden convertir-se en 21. Vull creure que no és demanar gaire. Ho faig ara.

Des del 2014 hi ha un projecte d’ampliació de la carretera per connectar Esplugues de Llobregat amb Torre Baró, a Nou Barris. Cal construir una passarel·la d’acer, de 157 metres de longitud, per donar continuïtat al passeig sobre la carretera de l’Arrabassada i la fondalada del torrent de la font del Bacallà. Si per fi s’alça, els trams nord i sud de la carretera s’unirien i Barcelona comptaria amb un dels millors passejos urbans d’Europa. No dic del món, perquè el món és molt gran: podeu caminar, córrer o anar en bici al voltant de la badia de San Francisco, Califòrnia, durant més de 800 quilòmetres (les 500 milles del San Francisco Bay Trail). A Barcelona i els seus municipis adjacents tenim la Ronda Verda, de 72 quilòmetres, de la qual la carretera és el millor tram. Aquestes ampliacions cal fer-les a la nostra mesura, però d’una vegada per totes, que després queden per sempre.

A prop de Sant Pere Màrtir podeu veure una antiga mina de ferro i plom, explotada des del segle XVII fins al XX (l’anomenaven “La Juanita”) o les restes de l’emplaçament d’una bateria antiaèria de la Guerra Civil. I, després, la màgia: segons aneu caminant, veureu canviar de lloc, de posició relativa, la Sagrada Família. Això és el que tenen els punts de fuga, porteu prismàtics algun dia.

Un altre problema és trobar l’equilibri òptim entre caminants i ciclistes

Un problema de la carretera és el tracte vandàlic al qual és sotmesa amb regularitat idiosincràtica: els murets de pedra dels seus miradors i fonts es pinten amb grafits una vegada i una altra, sense gràcia ni misericòrdia; els llums que un dia s’hi van instal·lar aviat es van destruir, però, en lloc de reparar-los o encegar-los amb planxes rodones, van quedar trencats per sempre, reclam infal·lible per a destructors urbans. El modest templet modernista que s’alça sobre la carretera a la serra de Vilana, quilòmetre 2,5, entre els torrents de Ca n’Almirall i de la font del Bou, va ser tan continuadament maltractat que, al final, els frustrats responsables del parc en van haver de tapiar l’entrada. Una font propera es va pintar de groc durant els tràngols del furor pels colors de la nació, amb l’únic resultat cert que ens els van treure a tots. Per fortuna, la destrossa es va reparar aviat i la humil font de farga va recuperar el seu discret color gris.

Un altre problema a la carretera és trobar l’equilibri òptim entre caminants i ciclistes. Aquests es queixen dels projectes de regular la seva circulació per la muntanya. Potser una solució de trànsit seria limitar la velocitat de les bicicletes a la carretera dels 20 km/h a 10. Molt és possible amb civisme i bona voluntat, però tot serà més del doble de millor si la carretera de les Aigües aconsegueix aviat la seva passarel·la sobre l’Arrabassada.

Pablo Salvador Coderch és catedràtic emèrit de dret civil de la UPF.