Penya-segats amb molt ganxo

— Salta!, crida el desconegut.

Nerviós, el jove treu el cap pel penya-segat. “Mira si hi ha roques!”, li ordena a un dels seus dos amics, que es col·loca les ulleres de bussejar i se submergeix. “Aquí! Salta aquí!”, li indica, assenyalant-li una porció indefinida del tros de mar que es cola per la cala. El saltador es mou d'esquerra a dreta, s'inclina, mira les roques del precipici, i esbufega tan fort que se sent des de baix.

—El meu fill de vuit anys s’hi tira!, torna el desconegut.

“¿¡Sí!?”, pregunta el jove saltador, amb el vertigen a l'estómac i un munt de metres al davant. “Sí! De veritat!”, respon el desconegut, amb un raig de veu. El jove doblega els genolls, s'impulsa amb els braços cap endavant i vola diversos segons fins que el mar l’engoleix. “Buaaaaaaah!”, deixa anar amb la boca molt oberta, tan bon punt treu el cap de l'aigua. “Repetiré, però treu el mòbil!”, demana els seus amics. “I tu, gràcies —afegeix, dirigint-se al desconegut. Si no m'arribes a dir allò del teu fill, no m’hi tiro”. De tornada a la barca, el desconegut no amaga la seva sorpresa: “Mira que creure's allò del meu fill. Com vol que es tiri des d'allà?”.

Un dia qualsevol de juliol, la cala del Mort, a Sant Feliu de Guíxols —que deu el seu sobrenom a la forma d'una roca, no a desgràcies de joves saltadors— està molt freqüentada. Barquetes, caiacs, bussejadors, planxes de surf... El mar i muntanya ganxó conserva el seu èxit.

Más información

Teletreball per avançar

Agost de llagostes sense propietari

“Aquest any és una mica estrany per això del virus, però la via ferrada tira”, assegura Albert Gironès. Es refereix a altres penya-segats, els de la veïna cala del Molí, plens de cables, esglaons de ferro, ponts... L'única via ferrada al món sobre el mar, assegura Gironès, el seu creador. "Existeix una a Suïssa i una altra a Àustria, però estan sobre un llac", diu. També hi ha camins vora el mar "on han posat cables". Però això, afirma, no és una via ferrada. Amb barca o des del camí de ronda que voreja la costa, es veuen els escaladors com formigues enfilant-se a la roca. Un cap de setmana bo poden hi passen més de 500 persones.

“Les ferrades se solen construir a la muntanya. Van sorgir de la Primera Guerra Mundial, quan els exèrcits passaven d'un costat a l'altre, i van deixar els cables”, explica Gironès, de 65 anys. Els excursionistes van començar a utilitzar-les per creuar la muntanya, i a poc a poc es va professionalitzar, amb ponts, cables i esglaons de ferro. Amb aquesta filosofia i esperit d'escalador, Gironès va construir la via ferrada de Sant Feliu el 2001, la va ampliar i en l'actualitat és l'encarregat del seu manteniment.

La ruta, d’accés lliure, normalment es fa en tres hores. El problema, explica, és que hi ha qui creu que és d'iniciació, quan es mitja. “Molta gent s'atreveix a anar quan no té prou nivell... Després els veus patint, plorant, i no saben com sortir-ne”. És fonamental equipar-se bé, amb el casc, l'arnès i el dissipador, subratlla Gironès, un “aparellet” que esmorteeix el cop en cas de caiguda. “Són 40 euros, 10 si el llogues. El que costa un cubata una nit”. En 19 anys (va estar set tancada) només hi ha hagut dos accidents mortals. “I no va ser per culpa de la via”, afirma Gironès.

També es poden contractar guies. Gironès ofereix el servei a través de la seva companyia, Aventura Experience: “Per 30 euros per persona inclou un guia titulat, el material i una assegurança”. “Hem rebut clients dels Estats Units, que se n'anaven a Alemanya, i van decidir passar abans per Sant Feliu per fer la via ferrada. O la nit passada, per exemple, vam tenir un grup de xinesos que van voler escalar-la de nit, amb la lluna plena,” explica, sobre el reclam turístic que suposa la ferrada per a Sant Feliu de Guíxols.

Fora del mar, el poble continua viu, sense que sigui un estiu pròsper per a ningú. L'Elke Spa Hotel, de quatre estrelles superior, compleix un any, aixecat sobre el que quedava dels hotels Les Noies i Rex I, propietat dels germans Anlló, que van morir sense hereus. Els restaurants proliferen a banda i banda de les dues rambles. En alguns, com La Cava, continua sent impossible sopar un dissabte sense reserva.

A Vilartagas, l'extraradi, estem tan bé o tan malament com sempre. Ara, això sí, tenim el Guíxols Arena, la seu principal dels concerts del festival Porta Ferrada. El coronavirus també ha enllustrat les rutes de muntanya, com la multitud que s'obren des de Pedralta, la pedra que ja no bascula, no se sap si per una tempesta inesperada o per la mala ressaca d'un grup de joves amb un gat hidràulic. Més de secà, amb pocs afortunats amb barca, les fotos al massís de l'Ardenya s'han convertit en la millor cara de la nova normalitat a l'Instagram de la gent del barri.