L’assassinat com a acte sublim

A la Pobla de Ferran, un poblet del municipi de Belltall (Tarragona), ahir va ser un dia per al record. Després de quedar-se despoblada (només hi viu una persona) arran de la matança que hi va tenir lloc el 1928, durant un dia ha tornat a convertir-se en centre neuràlgic de la comarca per a la presentació d’El paisatge d'uns crims. L'acte sublim de Josep Marimon (Andana Edicions), el llibre de Joan M. Minguet Batllori, inspirat en aquells fets tan tràgics.

“Com deia Borges, hi ha històries que et demanen explicar-les. Això em va passar amb la història de Josep Marimon, un camperol de la Pobla, que una tarda va matar a trets vuit nens i una dona, va deixar ferides tres més i va ser ajusticiat abans que pogués explicar el perquè del seu gest ferotge. Un crim que el jove Salvador Dalí va definir com “un acte sublim”, explica Minguet, historiador de l'art i comissari d'exposicions, a propòsit de la primera novel·la que escriu després d'una llarga trajectòria com a assagista i crític d'art, amb algunes incursions en la poesia.

Minguet va conèixer els fets que articulen la novel·la fa més de 20 anys, nouvingut a Belltall, un poble de la Ruta del Cister. La història li va arribar embolcallada en les boires del passat, amb tons de llegenda, malgrat que va ser un fet documentat per la premsa de l'època, fins i tot nacional. “No volia caure en la morbositat del drama, en aquell periodisme abjecte que llavors, com ara, burxa en el dolor i les desgràcies alienes. Havia de distanciar-me dels fets i de la meva pràctica d'historiador, que no permet especular i menys inventar,” indica Minguet, que va arribar a conèixer un dels protagonistes d'aquells fets, Jaume Roseret, que llavors tenia 10 anys i va viure a la seva pròpia carn la por i la maledicció que va planar sobre el poble. “La por va ser el sentiment predominant de la setmana en què Marimon va estar fugit. Ningú no sabia on era, però la majoria pensava que no s'havia allunyat gaire i vivia en el terror que pogués tornar a matar. Per això quan els homes del sometent, la milícia ciutadana catalana, el van trobar adormit en un camp d'ordi, li van disparar sense ni tan sols intentar capturar-lo o interrogar-lo”, continua Minguet.

Els fets van ser tan xocants que per ser suportables es va convertir en llegenda, tema de cançons populars i relats davant el foc. “Aquesta inconcreció, malgrat que a la zona viuen descendents de tots els implicats, va ser el que més em va intrigar. He parlat amb molts d'ells i hi ha coses que no explico per no augmentar el dolor i no caure en l'anecdotari”, afirma Minguet, que només en un segon moment va conèixer l'interès de Dalí, una de les seves especialitats com a historiador. “El 2004, preparant una conferència, em vaig adonar que Dalí s’hi refereix en una carta al seu amic Pepín Bello, en què destaca ‘la transcendència poètica del sublim acte de Marimon... al costat del groller i immund sentit maternal de les mares bramant perquè els han matat els seus fillets...’”. Com tot el que es remunta als anys 20, procedeix del fons que la germana de l'artista, Anna María Dalí, va anar venent per subsistir. Probablement mai no es va enviar, perquè no es coneixen reaccions davant d'una provocació tan gran. Dalí no coneixia els protagonistes ni el lloc, si no per la premsa que després de pocs dies es va oblidar del tema, però per a aquell jove artista qualsevol motiu era vàlid per donar-se a conèixer. Potser la seva aparent crueltat era una manera d'exorcitzar la seva por de la mort. “Es diu que Dalí era insensible i covard. Les seves boutades són cèlebres i sabem que va anar construint el seu mite vorejant els extrems en qualsevol àmbit”, assegura Minguet, que enriqueix la narració amb nombroses cites dels seus referents intel·lectuals.

Minguet no exclou llançar-se a una novel·la exclusivament de ficció, mentrestant està preparant tres exposicions: una sobre Miró que s'inaugurarà al març en la seva fundació de Barcelona, una altra de l'artista Mabel Palacín per a la Fundació Vila Casas i una altra dedicada a Tortell Poltrona a la Fundació Corominas.