Partit Nacionalista de Catalunya, “qué será, será…”

Encara que sovint se’ls concebi de la mateixa manera, els nacionalismes català i basc s’assemblen com un ou a una castanya. Durant un segle els seus representants han intentat en ocasions col·laborar, la majoria de les vegades amb poca fortuna —Galeusca, per exemple. S’han observat, però sense entusiasmar-se, com evidencien Alexander Ugalde i Enric Ucelay-Da Cal en un estudi comparat en el llibre col·lectiu Patrias diversas, ¿misma lucha? Alianzas transnacionalistas en el mundo de entreguerras, 1912-1939, publicat recentment per Edicions Bellaterra.

A la fi del segle passat l’independentisme català va viure una fase de basquitis molt notable, alguns dels seus sectors atrets per l’“èpica” de la lluita armada, altres per considerar el nacionalisme basc més ferm que el propi. L’origen i evolució d’aquest enlluernament està per explorar, però és probable que comencés amb el carisma de José Antonio Aguirre. Jaume Miravitlles, comissari de propaganda de la Generalitat durant la Guerra Civil, a l’exili va anomenar el lehendakari —amb una miopia notable i sense ironia— “el padrí” dels catalans.

En l’actualitat aquesta basquitis, després d’una fase d’oblit, ha tornat. Els embadalits ara són els sectors moderats, que no admiren la fermesa abertzale, sinó l’equilibrisme del PNB i la seva constant capacitat pendular per treure profit de l’Estat que els acull. Per aquest motiu, després del fracàs de la via independentista unilateral, s’ha fundat el Partit Nacionalista de Catalunya.

El PNC es defineix com a catalanista i de centre liberal, amb independentistes entre els seus quadres, però sense definir-se com a tal, sinó transversal i plural. S’oposa a la unilateralitat, per recuperar l’Estatut aprovat a les Corts i per obtenir les màximes quotes d’autogovern possibles. El PNC —vist com el PNB català, la Convergència Democràtica (sense el desacreditat Jordi Pujol), allò que podria haver estat el PDeCAT si Artur Mas i després Carles Puigdemont no l’haguessin portat pel camí del pedregar—, agrada a les elits barcelonines, després d’una dècada de desassossec, i pot agradar a les madrilenyes, àvides de tenir al davant algú amb un esquema predictible.

El nou partit serà, directament o indirectament, molt promocionat i tractat amb guant de seda pels sectors no independentistes. L’esperança no és que obtingui un gran resultat, sinó que buidi vot independentista esgotat i fins i tot avergonyit per la concatenació d’errors i presses. Situar a l’horitzó la via escocesa és, en aquest sentit, un reclam. Al capdavall, el PNB també defensa l’autodeterminació, encara que amb un moviment pendular la pugui oblidar quan molesta a l’hora de negociar.

Però no és a les elits a qui ha de convèncer el partit, sinó un elector ras, majoritàriament exconvergent, que es veurà amb la tessitura de decidir si votar el PNC, seguir en l’espai de Junts per Catalunya o quedar-se a casa. Un partit amb independentistes i favorable a un referèndum d’autodeterminació pot pactar abans de les eleccions amb Units per Avançar, contrari a la independència i al referèndum? Però, i després?

Un votant de JxCat elegirà el PNC sense tenir la seguretat que si entra al Parlament, en comptes de moderar un Govern independentista, no donarà suport a una gran coalició liderada pel PSC per arribar a la Generalitat? Un votant dels suposadament orfes de partit el votarà sense saber que no donarà suport, activament o passivament, a un nou Govern independentista?

L’ambigüitat jeltzale i l’antic joc convergent requereixen un clima social i polític determinat. Tot i la crisi de la covid-19, és probable que les properes eleccions es continuïn jugant a dos bàndols, rupturista i reformista/immobilista. Canviada la retòrica del 15-M pel pragmatisme als Comuns, els tres únics partits rupturistes catalans amb el règim del 78 seran el moviment afí a Puigdemont després de la reestructuració de l’espai de JxCat, la CUP i ERC (tot i la propaganda contrària puigdemontista).

Com cantava Doris Day, l’elector exconvergent davant de l’urna es preguntarà del PNC “qué será, será, whatever will be, will be...”. I l’única cosa segura és que mentre a Catalunya subsisteixi un model de finançament que no permeti una altra dinàmica de pacte amb Madrid, un nou PNB no serà.