Els territoris de la política

No hi ha Estat sense territori, i disculpeu l’obvietat. D’aquí l’enorme importància de les fronteres que els delimiten. No hi ha Estat que aguanti la pèrdua de control dels seus límits, perquè és sobre la base territorial que es funda la seva potència: aquí, mano jo. Per això, el tancament de fronteres és una sobreactuació de l’Estat que sempre expressa alguna forma d’inseguretat.

La pandèmia del coronavirus ha donat una oportunitat als Estats de demostrar-nos la seva força tancant amb pany i forrellat els països (i els seus ciutadans a casa). Una reacció extrema amb situacions xocants, com que Espanya i Portugal, Estats construïts sobre la mateixa pell, hagin estat més de tres mesos sotmesos al prohibit el pas. Com sempre que es tanquen fronteres, han coincidit una amenaça –una epidèmia excepcional– i una feblesa –els dubtes sobre la capacitat dels sistemes sanitaris per afrontar l’envit.

La Unió Europea, que no aconsegueix fer-se prou atractiva perquè els ciutadans la considerin pròpia, i que navega sobre els recels entre països carregats d’història i de ressentiments, ha retrocedit durant mesos en una de les conquestes que reforçaven els somnis d’unitat: l’abolició de les fronteres interiors. Cadascú va tancar com i quan va voler i a l’hora d’obrir les fronteres exteriors ni tan sols ha estat possible posar-se d’acord sobre a qui se li permet entrar i a qui no.

I malgrat tot, els Estats surten reforçats d’aquest tancament de fronteres perquè han demostrat que encara tenen capacitat per imposar determinats límits, és a dir, per marcar territori. I això arriba en un moment en què la desconfiança envers els governants és el pa de cada dia i dona curs a formes de radicalització neoautoritària que canalitzen el malestar i la inseguretat de molts ciutadans. Canviarà algunes coses aquesta exhibició? La història no entén de camins rectes per més que alguns ens la intentin explicar com un imparable camí ascendent: cap a on?

La història no entén de camins rectes per més que alguns ens la intentin explicar com un imparable camí ascendent

Cada esdeveniment té el seu contrapunt. Aquesta exhibició del poder de l’Estat per tancar territoris i tancar la ciutadania ha coincidit amb l’expansió imparable de l’univers digital que no coneix fronteres i que com a cultura i com a ideologia pot haver estat el guanyador d’aquesta crisi. De manera que la pregunta és: Hi ha a l’horitzó una sobirania digital que pugui desbordar la territorial? Som ja en aquest camí? Afortunadament, si d’alguna cosa em pres consciència aquests dies és que som cos –susceptible de ser materialment tancats– i que, per tant, la dimensió corporal, territorial i espacial de la nostra existència difícilment decaurà. Anem cap a un encreuament de sobiranies entre territoris marcats i controlats pels Estats i poders digitals assetjant els nostres cossos i actuant directament sobre els nostres espais privats? Fins ara la política ha tingut una ineludible dimensió territorial i aquells que han pensat que tot es resolia en l’espai dels mitjans de comunicació ho acaben pagant. I tinc la sensació que encara serà així durant molt de temps: el territori, la base material de la nostra experiència com a cos que busca i es busca amb els altres (“Tocar és tocar-se”, deia el savi Merleau-Ponty) continua sent ineludible en l’experiència comuna.

En tenim alguns exemples en la política local, que poden semblar prosaics però son il·lustratius. Som en vigília d’unes eleccions al País Basc i a Galícia, en totes dues hi ha dos partits instal·lats al poder que semblen inamovibles: el PNB i el PP. Per què? Perquè tenen una implantació territorial –és a dir, presència i contacte a tot arreu–, llargament construïda, amb clarianes i zones obscures –el clientelisme, garant fonamental de la servitud voluntària, causa gangrena en les estructures socials, que els altres partits no han sabut replicar. El control del territori es troba a la base de la política. I és un factor clau també en el conflicte intern de Junts per Catalunya. La principal força que té el PDeCAT per desafiar el lideratge virtual de Puigdemont és precisament el poder municipal, l’ancoratge a pobles i ciutats del sistema clientelar heretat del pujolisme.

Els electors són cossos humans que es relacionen amb els altres, no simples subjectes anònims de missatges virtuals. I el contacte encara compta. I si no, que l’hi preguntin al president Macron: el seu partit, sense implantació al carrer, basat estrictament en el poder carismàtic del seu líder, ha quedat en un clamorós fora de joc en les eleccions municipals.