Els sons del silenci al Primavera Sound alternatiu

Acostumats al riu ple de sediments, veure'l transparent, apreciar-ne la vegetació del fons i fins i tot els peixos, era una imatge insòlita. La parada de metro del Fòrum no vomitava multituds en pantalons curts i els carrers, només poblats pels seus habitants en xancletes, cerveseta a la mà, atents a les criatures, reclamant la seva atenció cridant-ne el nom, accentuava encara més el contrast entre l'opulència de la nova Diagonal Mar, amb les seves torres de pisos de luxe creixent com xampinyons en un viver, i el barri popular de totxo, roba estesa i chicharrones de l'emigració. Sí, hi havia un concert al Fòrum, però res era igual. Era la primera sessió de Les Nits del Fòrum del Primavera Sound, la manera en què el festival que ha sobreviscut –perquè en 10 dies va esgotar les entrades de la cita de l'any que ve, amb l'ajuda de Déu, dirien les àvies– es manté amb pols. Tot era nou en un vell entorn.

Abans d'arribar a l'escenari, l'amfiteatre encarat al mar, una zona de descans oferia barres, gespa artificial que la memòria sempre vincularà al primer Village del Sónar i cues, una mostra més del gregarisme humà. Ah, i uns dispensadors de gel industrials que et podien fer sentir estúpid fins que no descobries que s'accionaven amb el peu. Traient el cap a l'amfiteatre la imatge era d'un anticapitalisme ferotge: on caben més de 10.000 persones se n'hi acomodaven 800: part a les graderies, en grupets de com a màxim quatre persones que havien anat plegades al concert, i unes poques a la platea, en unes cadires aparellades que en aquella immensitat d'espai semblaven olives escampades en un camp de terra manxec. En conjunt era com si un quadre d'infanteria no tanqués files després dels efectes d'una intensa descàrrega de fuselleria. Davant de la taula de so, un ampli i buidat passadís arribava als peus de Ferran Palau, ocupant del centre de l'escenari i estrella de la nit, de manera que aturar-se allà reclamava la mirada dels músics. Ateses les distàncies, les mascaretes brillaven per la seva absència, tot i que no dur-la posada oferia un secret plaer: passar d'olorar-se un mateix a deixar-se bressolar per les aromes de mar i vegetació que tímidament es diluïen una vegada el nas s'hi acostumava. I les denses herbotes que creixien als intersticis de les plaques de ciment recordaven que quan marxem la vida seguirà. La pandèmia, tema de conversa recurrent abans del concert, ens ha recordat que som poc més que anecdòtics.

I per rematar-ho, l'elecció de Ferran Palau com a primer artista de la sèrie de concerts de Les Nits del Fòrum va ser tot un encert. En aquell ambient en què ja abans del concert parlar massa semblava de mal gust, la quietud de la música del d'Esparraguera va ser el llaç que va rematar el regal en un ambient d'extrema quietud i calma. El silenci, literalment, se sentia, un silenci que brotava com les herbotes, en aquest cas entre les notes pausades de les seves cançons, delicades construccions en què no hi sobra res i tot és substancial. El so, excel·lent, no havia d'apagar soroll de converses, sinó que era un llençol que arraulia les parelles que es feien petons sota la lluna, una imatge no per cursi irreal. Perquè hi havia lluna, i es veia el mar, que a mesura que la llum baixava s'anava enfosquint des d'un to gris blavós fins a convertir-se en un mirall negre i opac ja amb la nit. Només va faltar que Ferran cridés l'atenció del públic assenyalant una tempesta que tenien a l'esquena perquè l'assistència, després de girar el cap per assistir a aquell espectacle gratuït, se sentís encara més afortunada de ser allà, un lloc vinculat a multituds que la pandèmia ha buidat i alleugerit durant el que resta d'estiu. Era fàcil pensar en la cançó de Simon & Garfunkel.