Autòpsia al carrer Montcada

Ni medieval, ni palatina, ni nobiliària. Són tres de les principals conclusions a les quals ha arribat l'historiador Albert Garcia Espuche (Barcelona, 1951) després d'anys d'estudi d'aquesta popular via que acull centres culturals com el Museu Picasso, pel qual passen milions de persones l'any. Un carrer que sempre ha estat en l'imaginari de Barcelona com a exemple fòssil de la ciutat medieval ple de tòpics que es repetien i que són falsos.

Garcia Espuche, com sempre que aborda un tema –l'anterior sobre la Barcelona de 1700 a partir de les restes del Born–, ha fet un treball monumental al seu La gent del carrer Montcada. Una història de Barcelona. Segles XIII al XVIII (Ajuntament de Barcelona): un treball de 1.200 pàgines en dos volums que pesen més de cinc quilos en el qual ha reunit les històries de milers de persones que han viscut al llarg d'aquests segles a 20 cases d'aquest famós carrer del Gòtic. “Els protagonistes no són els edificis, sinó les persones que els van habitar, que no tenen l'atractiu de les pedres, sobretot si provenen de les classes mitjanes i baixes de la societat”, assegura l'autor, defensor d'explicar les coses “amb 10.000 exemples més que amb tres, perquè amb tres t'equivoques sempre i la majoria de les coses que s'havien dit del carrer Montcada no eren certes”.

Per exemple, que era un carrer ple de palaus, com el Palau de Berenguer Aguilar que acull el Picasso i el Palau del Marquès de Lió, on es va presentar el llibre, que en realitat són només cases enormes, fruit d'unir diverses construccions que acaben tenint una estructura complexa, difícil fins i tot de llegir en l'actualitat. “Ni l'edifici més important de la ciutat, la Casa Gralla, de Portaferrissa, no rebia el nom de palau”, va explicar. Tampoc no són medievals, ni hi van viure els nobles més exclusius de Barcelona, que van preferir viure a altres zones de la ciutat –com el carrer Ample i la plaça de Santa Anna amb Portaferrissa.

Ni tan sols rep el nom a partir de la poderosa família dels Montcada, com sempre s'ha pensat, després que Ramon Berenguer IV els donés els terrenys com a agraïment per la seva ajuda a l'hora de conquerir Tortosa, sinó que prové del ciutadà Martí de Montcada, jurat del Consell de Cent al segle XIII, que era el propietari d'uns solars on es va aixecar el carrer després de canviar el curs d'una riera. “És un carrer ple de fakes que s'han repetit sempre, assumits per tots els barcelonins i algun investigador”.

Però hi ha més descobertes. L'aspecte distingit del carrer és resultat d'una altra falsedat, potser la més grossa duta a terme a Barcelona: la d'inventar-se un barri Gòtic al voltant de la catedral a partir del 1961 que acaba confonent turistes i barcelonins. Tot fruit d'una operació de remodelació i medievalització dels edificis, als quals es van afegir elements gòtics de construccions desaparegudes en operacions urbanístiques, com l'obertura de la Via Laietana, que va tirar a terra 2.200 habitatges a principis del segle XX. Amb aquests elements es van dignificar les façanes d'aquestes construccions i els interiors dels patis amb enormes arcades gòtiques en una mena d'exercici de copiar i enganxar, digne d'un rècord Guinness. “Al carrer Montcada va passar el mateix que a llocs com el pont del carrer del Bisbe, que uneix la Generalitat i les Cases dels Canonges”, va destacar. Entre els culpables trobem historiadors com Agustí Duran i Sanpere i Joan Ainaud de Lasarte, que va qualificar les cases com a palaus el 1961 després que en una de les parets es descobrissin unes pintures gòtiques de la conquesta de Mallorca (avui al MNAC). “Si fossin palaus serien renaixentistes o barrocs, però no medievals”.

La imatge actual del carrer Montcada està renyida amb els comerços, però no sempre ha estat així, ja que aquests negocis d'activitat i vida urbana van desaparèixer també en el procés de medievalització de fa 60 anys. Segons Garcia Espuche, als baixos d'aquestes cases hi havia botigues, tavernes i fàbriques de tabac com les que hi havia a la Casa Bru, propietat d'una família de banquers on es fabricava el “tabac Barcelona”, famós a tot el món. “L'única condició que van posar els Bru és que els molins de sang utilitzats per fer el tabac no fossin sorollosos, perquè ells vivien a dalt. Quina mena de nobles permetrien que sota casa seva hi hagués una taverna on es barregen els tres vicis –vi, prostitució i joc– i una fàbrica? Era gent benestant, però eren les branques secundàries de les famílies nobles”.

Garcia Espuche pretén, amb la seva magna obra, que es deixi de veure aquests segles com de decadència. “Durant molt de temps s'ha volgut passar de Santa Maria del Mar a Gaudí, com si entre mig no hagués passat res”, i això tampoc és cert.

Caps de foc i inventaris ‘post mortem’

Garcia Espuche ha consultat totes les fonts disponibles: des dels caps de foc de 1516 fins al cadastre borbònic de 1716 i documents notarials, com 400 testaments i 250 inventaris post mortem, que l'han ajudat a traçar, com si fes una autòpsia del carrer Montcada, les característiques d'aquest ecosistema social: “Un dels llocs de la ciutat on es creuaven els negocis i s'acordaven enllaços matrimonials entre persones d'un cert nivell social i econòmic”.

Això li ha permès escriure la genealogia d'unes 120 famílies vinculades a aquestes cases enormes descobrint els oficis dels seus habitants, des de servidors reials i consellers en cap fins a drapaires, adobadors, velers, banquers, sastres, mercaders, cirurgians i corredors d'orella, vinculats amb les compravendes de productes d'importació, a més de les seves filiacions polítiques (borbons i àustries a pocs metres durant el setge de 1714), detalls com les obres d'art que van comprar i la relació que van tenir amb els esclaus dels quals es van servir al seu dia.