L’estat de l’independentisme

Què ha passat amb l’independentisme després de la crisi de la pandèmia? És una pregunta recurrent en les converses d’aquests dies. I una primera resposta és que ha estat confinat com tothom i que ara intenta tornar a la vida entre sentiments no gaire diferents dels que habiten en la majoria de ciutadans: la melancolia del que hi havia abans de la gran aturada, el neguit pel que s’ha viscut i la inseguretat de tornar a emprendre el camí en un escenari carregat d’incògnites. En qualsevol cas, l’independentisme hi era, hi és i hi serà. El suport social continua existint, les expectatives de vot no sembla que decaiguin, però hi ha desconcert estratègic i un alt nivell de confusió en l’espai polític independentista.

És evident que la pandèmia ha canviat les prioritats i urgències. El mateix president Torra, com la majoria de governants de l’entorn, va repetir mil i una vegades que l’única prioritat era salvar vides. L’independentisme com a projecte va quedar confinat, com va passar amb el programa del nou Govern d’esquerres a Espanya. Simplement operava com un rum-rum ideològic d’acompanyament de l’acció política, encara que només fos per mantenir viva la fe dels creients. I així la política de comunicació de Torra es va construir sobre la fabulació d’una estratègia alternativa i més eficient que la del Govern espanyol, que era un brindis al sol perquè no tenia opció de sotmetre-la a la prova de la pràctica.

Però, alhora, el confinament ha servit per posar fi a la llarga ressaca dels dos anys posteriors a l’octubre del 2017, amb efectes creixents sobre la sempre precària unitat de l’independentisme. Cada vegada són més els que ara assumeixen que l’1 d’octubre va ser un punt de partida i no d’arribada, com es va voler interpretar llavors. Es va pretendre portar el procés cap al seu destí i va acabar en desbandada. Si s’haguessin limitat a capitalitzar l’èxit de mobilització aconseguit (revaloritzat pels excessos repressius del Govern espanyol) s’haurien evitat les conseqüències d’entrar en una dinàmica de confrontació immediata que era inviable, amb les conseqüències que tots coneixem.

La traducció de tot plegat en el moment present és el desacord estratègic entre els principals actors de l’independentisme, entre els que encara insisteixen en la via unilateral i els que aposten per una cursa de fons, conscients que en aquests moments l’autodeterminació no forma part de l’ordre del dia. I així emergeix la divisió tant a l’interior del magma anomenat Junts per Catalunya com entre aquest i Esquerra Republicana, en un context en què la crisi sanitària, econòmica, social i educativa han col·locat en un segon pla el projecte independentista. Si a tot això hi afegim que també Puigdemont, el lideratge que aguanta la precària unitat de JxCat, ha patit el confinament, amb molta menys presència mediàtica, i que després de dos anys ja se sap perfectament que poca cosa es pot esperar d’Europa, l’independentisme es troba, com tot, en reconstrucció, “represa” diria Torra, amb la perspectiva d’unes eleccions que hauran de cal·librar el seu estat actual.

De manera que l’atenció se centra en el repartiment definitiu de l’herència del pujolisme. Dotant Catalunya d’instruments bàsics per a la consciència nacional, donant a amplis espais de les classes mitjanes un discurs nacionalista referencial i creant un poderós sistema clientelar i d’articulació territorial a través dels municipis, Pujol va agrupar el catalanisme, en una mescla de nacionalisme convencional, pragmatisme econòmic i retòrica social cristiana. En assumir aquesta herència, Artur Mas hi va introduir dos factors: el neoliberalisme i la independència, aliens a la tradició pujolista. I a partir d’aquí l’espai va anar mutant. El procés i la famosa confessió de Pujol van fer la resta. Alguns democristians i nacionalistes moderats se’n van desmarcar i van quedar a l’ombra, el PDeCAT va resistir amb el suport del seu poder sobre el territori i Puigdemont hi va afegir sigles i moviments per sumar i impedir l’hegemonia d’Esquerra Republicana. Resultat: JxCat en procés de descomposició i recomposició, que ara mateix només se sosté per la imatge de Puigdemont, centra avui l’actualitat sobiranista. L’evolució d’aquest espai abans de les eleccions marcarà el futur de l’independentisme, que encara hi és.

En qualsevol cas, si realment al Govern espanyol hi ha voluntat d’encarrilar políticament la qüestió, resoldre la injusta situació dels presos independentistes apareix com una condició sine qua non.