Els ‘entrepreneurs’ dels geriàtrics

Com a tothom, la vellesa m’espanta. Em fa por despertar-me un dia i veure que m’he fet vella. Més que ser vella: mirar-me de cara i no saber reconèixer qui és aquesta persona d’aquí davant. És tràgic comprovar que una s’ha modificat del tot, i la seva cara no és exactament la seva cara, i el seu cos no és exactament el seu cos. “Això és una piga nova o m’estic convertint en un cavall pinto?”, diu Ursula K. Le Guin a propòsit d’aquesta cosa vanitosa i irresponsable que són els anys passant. No vull que continuïn passant els anys i quan em trobo a mi, dins de mi, dient això, no puc sinó pensar-me com una consentida que és capaç de mirar-se al mirall, perquè té un mirall, i lamentar-se per coses. Em pregunto si la quarantena ha augmentat la nostra por de morir lentament, o sobtadament, o solitàriament, o indignament; i de preguntar-nos, de fet, què signifiquen paraules com indigne o mort. Perquè aquí amb prou feines es parla de morir-se, o de quant dolen les coses, està molt mal vist. Si fins i tot quan algú mor es diu que aquesta persona ja no està més amb nosaltres com el missatge tipus que apareix quan algú abandona un grup de WhatsApp.

De tant ignorar-la, ara l’hem vist de prop i ens ha semblat espantosa, exactament el que temíem. Ens hem vist totes de velles mentre els nostres estaven, en el millor dels casos, en residències morint-se més o menys sols, més o menys tristos; o amb cuidadores gairebé sempre llatinoamericanes “perquè són més dolces” i perquè davant la mort imponent, espremem una vegada més l’afecte que no és afecte, que és treball feminitzat i pauperitzat.

Jo no puc deixar d’imaginar a les residències d’aquesta categoria sobreteoritzada que heu acordat anomenar millennials i en què jo estic posada, cada vegada més vella i més incòmoda. Sense glamur, sense purpurina, sense gorres ni crop tops: com seran els llocs on ens tindran a nosaltres, de vells? On ens posaran si la majoria no tenim on caure vius? Queda clar que els rics tindran la seva empara o bitllets a Mart, si és necessari, aquests no em preocupen. Encara que resulti una obvietat, també hi ha millennials amb mútues privades que els espanta una mica menys la vida. El cas és que m’imagino aquests llocs i només puc pensar en CEO de coll alt tenint grans idees. Com l’il·luminat del projecte dels pisos rusc, a Barcelona, que proposava un nou model d’amuntegament de 20 persones perquè, va dir, “ben col·locades, no es noten”.

Brollaran els entrepreneurs dels geriàtrics a vendre’ns que l’últim en vellesa és un nou sistema de capsuletes de 3 m² amb cures en remot, els vells rics, que n’hi haurà perquè sempre n’hi haurà, compartiran cases al camp, lluny de les angoixants ciutats plenes de vells vellíssims, i ells munyiran les seves vaques i diran a la seva vellesa, retirs, com ja està passant; els de les capsuletes estarem consumint els estalvis (quins estalvis), o endeutant les nostres filles (quines filles); i potser fins i tot teletreballant a les nostres hores de jubilats a les sales comunitàries del rusc, que ja no s’atreviran a anomenar coworking sinó codying, i que hauran ruixat amb algun tipus de fragància anomenada Anys 20 per evocar les vintenes i trentenes.

Ja imagino els titulars: “Jubilats i treballant més de vuit hores al dia”, “Calcula quant has de treballar per completar la teva pensió” o “Destapen una xarxa de falsos autònoms en residències”. Ens mirarem als miralls i ens veurem lleugerament retocats amb filtres avançats perquè farà anys que no sabrem com hem envellit, les empreses tecnològiques ens hauran convençut que és millor no saber-ho per augmentar la productivitat. Abans d’anar-nos-en a dormir, ens somriurem amb el veí del costat donant copets en un metacrilat transparent, corrent una cortineta; ansiosos perquè acabi el dia, incapaços de voler morir-nos encara, potser contestant un últim e-mail.

Anna Pachecho és periodista.