Els partits de la mort

Mentre Europa i la Xina van sortint del confinament, el coronavirus s'estén per Amèrica i la resta del món amb uns 150.000 contagis nous cada dia. La pandèmia no s’ha acabat i la crisi econòmica amb prou feines ha començat. Així que els organismes internacionals constaten que el pitjor encara ha d’arribar, les seguretats s'esfondren i els mandataris del món exhalen un estat d'ànim semblant al dels senyors de la guerra de Joc de Trons davant de l'arribada del temut llarg hivern.

El que s'apropa, de moment, és una gran batalla ideològica. Fins ara ha triomfat d'alguna manera la resposta humanista a la crisi: les vides abans que l'economia. Protegir els més vulnerables va ser la consigna que es va imposar davant dels primers dubtes sobre si estava o no justificat aturar l'economia per evitar morts. Aquest debat tornarà. Les presses per sortir del confinament delaten una pressió creixent per reorientar el discurs, especialment de cara a una segona possible segona onada a la tardor.

Gestionar políticament la crisi econòmica pot ser més complicat que gestionar la pandèmia. Amb totes les seves limitacions, la ciència mèdica és més segura que l'econòmica i la batalla per redefinir els marcs mentals d'aquesta crisi ja ha començat. Angela Merkel ho ha advertit amb la seva lucidesa habitual: “No hem de ser ingenus. Les forces antidemocràtiques i els moviments radicals autoritaris estan esperant una crisi econòmica per utilitzar-la políticament”. El PP s'ho pressent i per això es posa a roda de l'estratègia exasperant i mentidera de Vox.

Aquestes forces intentaran aplicar la mateixa estratègia que en la recessió del 2008, però aquesta vegada no podran dir que la crisi és conseqüència d'haver viscut per sobre de les nostres possibilitats. Al contrari, la pandèmia posa al descobert les fragilitats d'un sistema que augmenta les desigualtats. Al 2008 el president francès Nicolas Sarkozy va arribar a dir que calia refundar el capitalisme. Ara Emmanuel Macron ha creat una comissió. Els 26 economistes que la componen han rebut l'encàrrec de plantejar-se ni més ni menys que repensar el món. Si Macron té alguna cosa és olfacte polític. Sap en quina direcció bufa el vent i el vent ara porta un rumor de canvi i contestació que es pot convertir en huracà.

Si fa uns anys es repetia que no hi havia alternativa al capitalisme, ara es constata que en la seva deriva actual ens aboca al desastre social i ambiental. Ha estat un cop dur observar que, malgrat que s’ha paralitzat l'economia, les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle amb prou feines s'han reduït en un 17%. Què caldrà fer per eliminar el 83% restant? De moment s'ha destinat al voltant del 10% del PIB global a pal·liar els efectes immediats de l'aturada econòmica, però informes de la Reserva Federal nord-americana preveuen que l'atur pugi fins al 30%, una cosa inimaginable fa només uns mesos. No se sap quantes de les empreses en crisi es podran recuperar. La digitalització s'accelera i ara es planteja amb més claredat que el sistema actual de repartiment del treball i de redistribució de la riquesa no permet una resposta equitativa a la crisi. CW-21

En la batalla que ve s’enfrontaran les forces de cada costat del mur. Al seu llibre La doctrina del xoc. L'ascens del capitalisme del desastre, Naomi Klein afirmava al 2007 que les polítiques econòmiques promogudes per Milton Friedman i el neoliberalisme s'havien imposat a Occident perquè havien sabut aprofitar les crisis per impulsar els canvis estructurals que han donat lloc al sistema actual. El sociòleg i activista nord-americà Peter Frase escriu a Jacobin que ha arribat l'hora de contraposar un “socialisme del desastre” a aquest “capitalisme del desastre” que practica el neoliberalisme, i plantejar la crisi causada per la pandèmia i l'emergència climàtica com un revulsiu per impulsar un canvi de sistema. “A mesura que s'intensifica la pandèmia de la covid-19, en la disjuntiva entre pèrdua de guanys i pèrdua de vides, les nostres classes dominants trien la mort”, escriu en relació amb la gestió de Trump. Al seu llibre Cuatro futuros, Frase afirma que la pregunta no és si el capitalisme es pot salvar, perquè no pot, sinó quin dels escenaris possibles s’acabarà imposant. Segons l'autor, l'esquerra ha de passar a l'ofensiva amb propostes de canvi que s'endinsin en les polítiques de justícia social, polítiques radicals en el sentit d'anar a l'arrel del problema. I considera que és urgent fer-ho perquè aquesta no és l'única solució radical que s'ofereix. La dels partits de la mort també ho és.