“Equivocat”, però aforat

S’explicava, com un acudit, que el 23-F, quan hi va haver el tejerazo, el Rei li va dir a Pujol “tranquil, Jordi, tranquil, són de la Guàrdia Civil”. Tots dos esperaven que, després d’aquell ensurt, gaudirien tranquil·lament i indefinidament de les seves respectives situacions privilegiades, un blindat amb la seva omertà i l’altre amb un halo de nebulós silenci reverencial. I així ha estat gairebé tota la seva vida fins que, ja en la vellesa, han hagut de replegar-se mussitant unes peculiars confessions tàctiques sense penediment, imprecises i increïbles.

Des d’una perspectiva democràtica, el poder indefinit, clientelar o dinàstic, es malsà i inconvenient. Obre la porta a excessos, arbitrarietats i irregularitats. Genera en els qui en gaudeixen un estat de supèrbia i irrealitat, i la convicció de ser impunes per sempre, menyspreant els serrells, els perjudicis, les empremtes que, amb els seus presumptes excessos, van deixant rere seu. El rei Joan Carles sempre ha tingut aquesta convicció, ha gaudit d’aquest estat, perquè la Constitució diu que la persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Els actes del Rei han de ser sempre referendats pel president del Govern, i si escau pels ministres corresponents. I afegeix que dels actes del Rei en són responsables les persones que els referenden. És evident que una Constitució democràtica no hauria d’emparar actes il·legals del monarca aliens a la seva funció com a cap d’Estat, que pertanyin a la seva vida privada, patrimonial o íntima. Però no és així. Aquests actes privats, encara que siguin il·legals, estan, en tot cas, emparats pel privilegi de la inviolabilitat constitucional. És una traça de la història medieval que hem heretat.

Actes privats, encara que siguin il·legals, estan emparats pel privilegi de la inviolabilitat constitucional. És una traça de la història medieval que hem heretat

Així va tornar a Espanya la institució monàrquica, com a part inevitable del paquet de la Transició, tot i les justificades suspicàcies que provocava l’anacrònica institució, i especialment la dinastia històrica. Per això va ser acceptat el rei Joan Carles, tot i que també hi va ajudar la seva aparença d’excel·lent representant de la nova Espanya democràtica, jove, alt, ros, poliglota i campechano, tot i que els seus dots oratoris no han estat mai extraordinaris. Hi va haver demòcrates que es van sentir republicans, però joancarlistes.

Ningú sospitava que el jove Borbó s’envoltaria d’amistats poc recomanables, implicades en operacions financeres sospitoses o irregulars. Tot i l’eficàcia del nebulós silenci reverencial, van anar sorgint rumors de comportaments impropis d’un monarca, al marge d’altres de la seva vida íntima que, com a tals, no escau comentar. Tot plegat va acabar amb el famós “ho sento molt, m’he equivocat, no tornarà a passar”, l’abril del 2012, i la seva renúncia i abdicació el 19 de juny, dos anys més tard.

En 20 dies, el Govern del PP va confeccionar per a l’exrei un aforament privilegiat que necessitava urgentment

Amb l’abdicació es va produir una situació fins llavors no prevista. L’exrei estava en perill. Havia deixat de ser inviolable, ja no hi havia ministres que li referendessin els actes. Era un ciutadà més, sense privilegis ni aforaments. Podia ser acusat o demandat davant d’un jutjat ordinari, com qualsevol altre ciutadà, pels actes presumptament irregulars que pogués fer des del 19 de juny del 2014. Aquestes hipotètiques demandes civils o acusacions penals podrien arribar a la part dels negocis, comissions, operacions financeres presumptament irregulars que, després de l’abdicació, hagués seguit practicant o hagués iniciat. I, pel que hem sabut després, no era un perill teòric.

Per això la màquina legislativa va acudir amb urgència al seu auxili. Es tramitava al Congrés una llei de racionalització del sector públic amb alguna referència al sector judicial. Els grups parlamentaris havien presentat les seves esmenes. El PP, amb UPN i Fòrum Astúries, van presentar per sorpresa una esmena que no tenia res a veure amb la llei que es debatia. L’esmena consistia a atorgar al rei abdicat un aforament civil i penal, és a dir, que només podria ser jutjat davant del Tribunal Suprem. La indignació dels grups parlamentaris de l’oposició, sorpresos per aquest trampós estratagema governamental, va ser tan intensa i irada com inútil. Van perdre la votació. En 20 dies, el Govern del PP havia confeccionat per a l’exrei un aforament privilegiat que necessitava urgentment.

Ara, amb el procés davant del Suprem pels presumptes negocis del tren a la Meca, reviuen els serrells i les empremtes d’aquell ús desmesurat de la impunitat que es considerava indefinida. Comença un procés cèlebre històric, que podria conduir a un judici oral d'una transcendència sense precedents. Però el judici de l’opinió pública no s’aturarà en l’AVE del desert. Els antics rumors que després van ser notícies escandaloses, les aventures cinegètiques i financeres, tot allò en què s’havia “equivocat”, esclatarà en un judici paral·lel que expressarà un rebuig moral necessari, recent i històric, sever i inevitable.