Irresponsables o deterministes?

En termes generals, el determinisme és una teoria que diu que tots els esdeveniments de la naturalesa, sense excepció, són efectes generats per un esdeveniment anterior, que n’és la causa eficient. Si la tesi fos veritable, llavors tots els esdeveniments del futur serien tan fixos, i inalterables, com el passat és fix i indiscutible. El filòsof William James, germà del novel·lista, ho expressava així: “Les parts ja establertes de l’univers senyalen i decreten el que les altres parts hauran de ser. El futur no amaga cap mena de possibilitat ambigua: la part de l’univers que anomenem present només és compatible amb una altra determinada forma de totalitat”.

El més exagerat dels científics deterministes, Laplace, va explicar que si un intel·lecte prou poderós —allò que ha estat denominat “el dimoni (daimon) de Laplace”— entengués a la perfecció les lleis de Newton i posseís una descripció de la posició i el momentum actuals de cada tros de l’univers, i a més gran habilitat matemàtica, aquest intel·lecte seria capaç d’explicar i retroexplicar qualsevol esdeveniment en la història de l’univers. La teoria dels quanta ha modificat la teoria de Laplace, però deixarem això de banda.

El cas és que, en el terreny de la humanitat i el seu comportament, el determinisme també ha fruït de molta fortuna des de fa molts segles. Kant estava d’acord amb el determinisme “físic” o de la naturalesa, però no creia que el comportament humà estigués tan prefixat com aquell. Si les accions dels homes estiguessin tan predeterminades —i estigués fins i tot predeterminada la data de la nostra mort—, llavors perdrien tot el sentit els conceptes de llibertat i de lliure albir. En el camp de la moral, doncs, més aviat es tendeix a pensar que els nostres actes, o el nostre discerniment entre el bé i el mal, o entre una acció o una altra, es troben a l’abast de les nostres llibertat i voluntat. Les religions tenen més tirada que la filosofia a considerar l’home una criatura predeterminada, i per això Luter va discutir amb Erasme de Rotterdam (que era català, per cert, segons l’Institut de Nova Història) sobre la qüestió. Vegeu Desideri Erasme, Del lliure albir. Del serf albir, traducció de Jaume Medina i Joan Carbonell (Barcelona, Edicions 62, 1996).

Darrerament hem vist com s’apinyaven munts de persones a les cases, a terrasses de bar i a algunes platges, a causa del relaxament en les mesures del confinament que ja sabem. La primera cosa que ens ve al cap, en aquest sentit, és que hi ha molta gent irresponsable i que, fent ús de la seva llibertat de discerniment, s’han apuntat a la massificació, adés no havent actuat racionalment i responsable, adés considerant que tots estem predeterminats que s’esdevingui allò que s’hagi d’esdevenir.

La nostra teoria és que la psicologia col·lectiva, als nostres dies, està estretament vinculada a una predeterminació d’ordre social, polític i econòmic que, avui, podria equivaler a l’omnipotència divina, que era la base de les discussions teològiques i filosòfiques sobre el determinisme a escala humana. Les persones joves especialment, després de les dues grans crisis dels últims deu anys, han acabat intuint —i no s’equivoquen gaire— que el seu futur, com ja ho volia “el dimoni de Laplace”, està perfectament organitzat per unes causes que escapen tant a la seva voluntat com a la seva llibertat. És inútil, possiblement, fer-se escàpol avui dia a les lleis fenomenals i universals que governen les societats de bona part del món i els seus habitants. Aquestes lleis, que semblen indestructibles, avui actuen com un seguit de causes —de tanta durada històrica que ja poden ser considerades de l’ordre de la naturalesa— que porten sempre una altra sèrie d’efectes, perfectament predeterminats, ineludibles.

Això és contrari al lliure albir i als fonaments mateixos de la llibertat. Tomàs d’Aquino definia el lliure albir com la ipse voluntas, la voluntat mateixa, i a partir d’aquesta definició advocava per la llibertat d’acció entre els homes. Si ara trobem arreplecs de persones en situació de perill a determinats llocs públics, és tal vegada pel fet que els marges d’acció i de llibertat en què ens movem ja són tan petits i tan irrellevants, que ens pensem que, al capdavall, sempre guanyarà la lògica de la gran màquina del bé (poc) i del mal (molt) que domina tota societat sota les lleis del capitalisme com a sistema polític, social, econòmic, tecnològic, mental i fins i tot científic. Estem més predeterminats que mai. Fem veure que som lliures per actuar d’una manera o d’una altra; però el fet és que, fem el que fem, fins i tot si adoptem a la vida la més tranquil·la de les ataràxies (budista, epicúria o estoica), serem inevitablement esclaus d’un Poder que s’ha constituït com una causa eficient que ni tan sols podem localitzar: un virus invisible, eficaç i imparable de debò.