“En aquella tomba hi havia una maledicció, però encara soc aquí”

“En aquella tomba hi havia una maledicció, però encara soc aquí”, assenyala Josep Padró (Barcelona, 73 anys), degà dels egiptòlegs catalans, mentre es pren una cervesa en una terrassa de la seva ciutat entre prevencions dignes del descens a una sepultura faraònica. La tomba de la qual parla és la número 1 de la Necròpolis Alta d'Oxirrinc, a l'actual població d'El-Bahnasa, a la riba esquerra del Bahr Iussef, el canal que connecta el Nil amb l'oasi d'El Fayum. “És la tomba de Heret, sacerdot de Tueris i personatge molt important de la ciutat en època saïta, quan se la coneixia com a Per-Medjet. Al llindar d'entrada a la seva capella funerària, amb les parets cobertes de jeroglífics, hi havia un text demòtic (cursiva) que deia: ‘Aquell que arribi a aquest lloc, que no obri la tomba, perquè ja és plena. Ningú està autoritzat a entrar-hi, Osiris retallarà el temps de vida de qui entri en aquesta tomba fins a l'eternitat”. Padró dibuixa un somriure al seu rostre de savi despistat –més de professor Tornasol o Bacteri que no pas d'Indiana Jones– i degusta la maledicció amb la cervesa.

És obvi que en el seu cas no ha funcionat. Ha estat excavant a Oxirrinc des del 1992 (va arribar a Egipte el 1975, amb Martín Almagro, després va excavar a Heracleòpolis Magna amb Presedo i Carmen Pérez Díe) i es troba esplèndidament. “A ningú li ha passat res, potser ho van pagar els saquejadors que van entrar abans a la tomba d'Heret”, fa broma. “La veritat és que, tot i que evidentment existien malediccions, ningú amb dos dits de front es creu que fossin efectives. Recordo el cas d'un home que va morir després de visitar la tomba de Tutankamon un dia que feia moltíssima calor. En sortir, regalimant suor, li van oferir aigua i ell va preferir beure grans quantitats de whisky. La premsa deia: ‘Una altra víctima de la maledicció de Tutankamon’. No!, va ser víctima del whisky escocès!”.

Padró, catedràtic emèrit vinculat a la Universitat de Barcelona (UB) i jubilat el setembre passat, dedica espai a parlar de les malediccions, entre moltes altres qüestions, al seu nou llibre, Secretos del Antiguo Egipto, que acaba de publicar Crítica, que ja va editar la seva gramàtica de l'egipci clàssic el 2007. La nova obra és, a més d'una mostra del seu amor pel vell país del Nil, un conjunt d'estudis sobre diferents aspectes de la civilització faraònica en la qual tant el simple aficionat com l'especialista trobaran temes del seu interès.

En les pàgines s'aborden, entre altres assumptes, els magnicidis a l'Antic Egipte, amb els complots contra, per exemple, Amenemhet I i Tuthmosis III (a la mòmia del qual no se li va apreciar fins al 2012 un tall al coll que li havia seccionat la tràquea i les artèries i que arribava gairebé fins a la columna vertebral); el sexe i l'erotisme (si es volia fer una proposta d'anar al llit calia fer servir el verb sedjer; queda dit), l'anàlisi de divinitats menys conegudes que Amon, Horus o Osiris, com el nan Bes (que, portat el seu culte pels cartaginesos, hauria donat nom a Eivissa) i la deessa Tueris; la revolució social menfita, les dones al poder (cinc, sense comptar Cleòpatra, van arribar a ser autèntics reis, no només reines consorts i Padró destaca també les influents Divines Adoradores d'Amon, veritables virreines de l'Alt Egipte), la presència d'Egipte als poemes homèrics (l'escena de Príam pregant davant d'Aquil·les que li lliuri el cadàver d'Hèctor té un paral·lelisme en un fet real esdevingut a Egipte cap a la mateixa època, quan el rei dels libis va anar a demanar clemència a Ramsés III per al seu fill derrotat), i fins i tot la inesperada relació del paradís egipci amb les xufles (en jeroglífic twfy).

Secrets d’Egipte

“No és una història de l'Antic Egipte”, puntualitza Padró, que recorda que ja en va publicar una (a Alianza). “És literalment un conjunt d'assumptes desaprofitats que tenia en carpetes a les quals no havia donat sortida i pensava ‘pobres’. Coses que he investigat al llarg de la meva vida sense que veiessin la llum, escrits inèdits o publicats en mitjans molt restringits i que mereixien donar-se a conèixer a un públic ampli”.

I sintetitza: “Un llibre molt meu”. Hi ha espai a Secretos del Antiguo Egipto perquè Padró parli dels seus mestres, com Christiane Desroches-Noblecourt, i d'egiptòlegs clàssics, com Borchart o Pendlebury, tot i que no hi surt Howard Carter, a qui l'autor, “absolutament francòfon”, no li té especial simpatia. Què pensa Padró del debat sobre la possible existència de cambres amagades a la tomba de Tutankamon? “Pot ser que hi hagi altres espais, que la tomba fos més gran i la recondicionessin per a Tutankamon en morir de manera imprevista. Però crec que si n'hi ha deuen estar buides. I que per això s'ha decidit no obrir les parets, no espatllar la tomba”. Padró apunta que “mai penetrarem en tots els secrets” que presenta l'Antic Egipte.

D'un altre debat, l'històric sobre com va ser el final de l'etapa d'Amarna, l'egiptòleg nega que Nefertiti es convertís en faraó després de la mort del seu espòs Akhenaton, com apunten molts. Al llibre sosté que la reina va morir un any abans que el seu marit i que la que va regnar breument va ser la primogènita de tots dos, Meritaton, que hauria demanat al rei hitita Suppiluliuma un marit. El fantasmagòric i elusiu faraó Smenkera seria aquest príncep, Zannanza, assassinat de camí a Egipte, i la mateixa Meritaton, que hauria pres el nom escollit per al seu desaparegut espòs i regnaria fins a la pujada al tron de Tutankamon, el seu mig germà i marit de la seva germana Ankhesenamon.

Vaja, tot això li sembla normal? “Res del que passa en aquesta època és normal”, sospira Padró. “És una de les hipòtesis més recents, i la que a mi em sembla més versemblant; i quadra amb les fonts hitites”. L'estudiós aprofita per reflexionar que la revolució d'Akhenaton podria no haver existit. “No era el primogènit, i si aquest, el príncep Tuthmosis, no hagués mort prematurament, ell no hauria regnat i segurament hauria estat només un fosc sacerdot de Memfis, probablement molt ortodox”. Una altra història que Padró explica al seu llibre és la del poc conegut líder militar Najtim, que, en època del successor de Tutankamon, el faraó Ai, probablement el seu oncle, hauria arribat a disputar-li el tron a Horemheb. Tots dos, Horemheb i Najtim tenien el títol de “generalíssim”.

Aquest és el primer any des del 1992 que Padró no ha anat a excavar a Oxirrinc, tot i que, assenyala, continua sent el director de la missió per a les autoritats egípcies. “La campanya es va tancar el passat 14 de març, just a temps per poder tornar. S'ha excavat un sector amb molt de potencial, a l'oest de la tomba número 1 amb superposició de sepultures d'època romana a dalt i saïtes a baix”. Al seu llibre, l'egiptòleg puntualitza la història que el peix que es venerava a la vella Oxirrinc es va menjar el penis d'Osiris després que Set el desmembrés. En realitat, argumenta, el peix és Isis i al que assistim és a una “divina fel·lació” (!) amb la qual la deessa desperta el desig sexual del difunt (poc predisposat en estar mort i a trossos) i queda embarassada per aquesta via per engendrar Horus. I encara n'hi ha que pensen que l'egiptologia no és interessant…

“El sexe no era tabú”

“El sexe no era tabú a Egipte, al contrari”, assenyala Padró. “No tenien cap problema amb el cos i amb mostrar-lo. El sexe, a més, era la potència creadora i es mostra amb total naturalitat. La deessa Hathor, per exemple, personificava la mà d'Aton en la masturbació del déu que va donar lloc a la creació”.

Dit això, recalca, els egipcis no eren gens llibertins, sinó propensos a la monogàmia. Tot i això, existien la prostitució i les professionals del sexe, que sembla que portaven tatuatges indicatius del seu ofici, tan vell com les piràmides. Al llibre, l'egiptòleg escriu sobre les Cases de Bes, la funció de les quals no està clara i se les ha identificat de vegades com a paritoris però en les quals sembla que hi havia sexe de pagament. El que no hi havia era esclavitud a gran escala, a diferència de Grècia i Roma. “Quan veiem esclaus mai són força de producció, sinó casos molt puntuals, com el de presoners de guerra condemnats a treballs forçats. Un egipci no podia caure en l'esclavitud per deutes, per exemple”. Padró opina que no hi havia esclavitud a Egipte simplement perquè “va ser l'Estat més humà i incruent del Mediterrani antic”.

Al final del seu llibre, Padró ofereix uns “instruments bàsics per ser egiptòleg” en forma de bibliografia amb obres que cal conèixer i saber consultar, com assenyades gramàtiques i diccionaris o el manual d'arqueologia egípcia de Vandier en sis volums. Entre aquestes no hi ha la novel·la Sinuhé el egipcio, de Mika Waltari, que no obstant això ha motivat tantes vocacions. “Per descomptat no és indispensable llegir aquesta novel·la per ser egiptòleg”, adverteix Padró, “els aviso als meus alumnes que el Sinuhé original, el de la gran obra literària de l'època de Senusret I, Historia de Sinuhé, no és el de Waltari i que el personatge de ficció no arriba a l'altura del veritable”. A propòsit de l'obra original, Padró explica que al papir principal que la conté i que es guarda a Berlín li falta el principi, i que aquest tros perdut va ser trobat en un òstracon (un fragment de ceràmica escrit) enorme que va trobar a la tomba de Sennedjem a la necròpoli tebana a finals del XIX precisament l'egiptòleg català Eduard Toda. “Es va col·locar a la tomba perquè el difunt pogués llegir-lo en el més enllà”.

Tres vegades bonica

Així doncs, Padró no va arribar a Egipte per la novel·la de Mika Waltari. “En absolut. Vaig llegir la novel·la, sí, però ja era grandet i amb la meva vocació ja feta. El meu va ser un procés purament racional. El que m'agrada és la història, aquest preguntar-te el perquè de les coses que et fa anar fent mirar enrere en el temps fins a trobar respostes a l'Antic Egipte”. Amb la seva aparentment poca inclinació als romanticismes (encara que considera Egipte “una passió inesgotable, que sempre ens desborda”), Padró desmunta lingüísticament fins i tot la bella malvada de Waltari, la tres vegades bonica cortesana Nefernefernefer, que va encarnar al cinema l'actriu polonesa Bella (!) Darvi –que va ser de jove perseguida pels nazis i va perdre un germà als camps. “És absurd i incorrecte aquest nom: en comptes de repetir devien fer servir el plural de nefer, bonica, i el correcte seria Neferut”, diu. Precisament (Padró inclou en el seu llibre una llista de paraules d'origen egipci) d'aquí vindria la nostra paraula nenúfar, de na-nefer (ut). I és curiós recordar que Nefernefernefer apareix captivadora als ulls de Sinuhé banyant-se nua en un estany de nenúfars…