Ballar a ritme d’ambulància

L'altre dia vaig observar un nen ballant al ritme de la sirena d’una ambulància. Devia tenir onze anys i es bellugava al mig del carrer, agitant el cap com posseït. Abans, alguns transeünts haurien indicat a la policia per on havien de pujar per arribar a la urgència sanitària. Mentrestant, el nen romania allà, remenant el cul i fins i tot traient-se la mascareta en el moment de màxim èxtasi. La sirena va passar de llarg i jo em vaig quedar amb aquesta imatge la resta del dia.

Feia dies que intentava comprendre les xarxes socials. Potser per haver vist tan poca gent en tant de temps, sentia l’ambient cada vegada més crispat. Notava que no ens enteníem, que no estàvem bé. Li vaig dir a una amiga que Twitter em semblava com l’after de les sis de la tarda, en el qual ni tan sols aconsegueixes veure ni palpar allò que tens al davant i només saps dir blu-blu-blu com un peix moribund.

Enfront de la urgència, enfront de la catàstrofe, som nens ballant en diminutes parcel·les promocionant el nostre últim llibre o exercint la solidaritat com a pura representació, penjant posts virals o avatars amb filtre per unir-nos a una causa nova. A TikTok em trobo la meva cosina adolescent que es grava mentre plora. Jia Tolentino, una de les convidades del darrer festival Primera Persona, analitza a Falso espejo les nostres identitats en xarxes: “El capitalisme no ha deixat més terra de cultiu que el jo. Tot ha estat canibalitzat; no sols els béns de consum i el treball, sinó també la personalitat, les relacions i l’atenció”. La solidaritat performativa s’imposa en un món en el qual urgeix més que mai la dignitat i la força amb la qual els treballadors de la Nissan, per exemple, encenen les barricades. Potser perquè fa tant de temps que no ens veiem, necessitem més que mai la corporeïtat.

“No estem bé”, insisteixo a la meva amiga. Ara que comencem a sortir al carrer i a veure’ns de cara, es fan evidents les tares d’aquests dies, que arrossegàvem de molt abans. Exhibim els desastres, i ho fem a través de la individualització del dolor, com si fossin també i de pas patologies vendibles, capitalitzables. A l’assaig Realismo capitalista, Mark Fisher gairebé dialoga amb Tolentino: estem tocats, però això no és atribuïble a la nostra responsabilitat. Els efectes de la covid han intensificat la crisi mental —Barcelona ja ha posat en marxa un pla de xoc per intentar pal·liar-la—, però cal recordar que l’angoixa vital ja era palpable abans. “Com ha resultat acceptable que tanta gent, i especialment tanta gent jove, estigui malalta?”, es pregunta Fisher. Diu que la plaga de la malaltia mental en les societats tardocapitalistes prova que, més que ser l’únic sistema que funciona, el capitalisme és inherentment disfuncional. El capitalisme és un creador de zombis, apunta Fisher, o d’humans retransmetent la pena, d’éssers ballant al so de l’ambulància fora de si.