L’atrocitat banal

És una estratègia que Mar Bosch (Girona, 1981) ja usava a la seva primera novel·la, Les generacions espontànies: el que començava sent una crònica costumista sobre la precarietat laboral i sentimental d’una dona de trenta anys, de mica en mica anava derivant cap un territori dominat per la comicitat absurda, per la irrealitat de la vida de les històries que s’hi encadenaven desaforadament com si participessin d’una festa desenfrenada de màscares.

Eva, la protagonista, no ocultava, però, la tendència a viure segons els dictats d’un humor molt saludable i l’esforç d’enfrontar-se rient als desastres ordinaris de cada dia, sense cedir mai davant de la desesperança ni davant de l’exercici de poder dels altres; tampoc queia en la temptació de sucumbir a la respectabilitat social ostentosa i mecànica, encara que el seu projecte vital no estigués renyit amb l’aspiració d’assolir una vida normal.

Ara, quatre anys després, a La dona efervescent, el lector retroba la mateixa protagonista, casada, separada, mare de dos bessons i, si fa no fa, amb el mateix caràcter. També troba una Bosch que juga de nou alegrement amb el deliri i l’astracanada —la veu de la sogra morta viu activament en el cervell de l’Eva— i que, sobretot, ha afinat amb una eficàcia extraordinària els recursos de Les generacions espontànies per donar el testimoni de les preferències, les satisfaccions, els somnis, els tons d’una societat.

A la seva novel·la anterior, Vindràs amb mi després del diluvi, Bosch disseccionava al detall la consciència d’un matrimoni davant de la imminència de la paternitat. Aquí la maternitat de la protagonista és sobretot un mitjà per descriure minuciosament l’atrocitat banal de la vida ordinària, centrada en el paper prodigiós d’una de les fades malignes més memorables dels últims temps, la sogra de l’Eva: com si una força fosca l’empresonés perquè experimenta una angoixa que la sobrepassa, com si fos mesquina perquè el seu destí és mesquí, o com si fos cruel perquè es considera víctima de la crueltat, la sogra de l’Eva és insuportable perquè segurament no se suporta. L’èxit de Bosch al llarg de la novel·la és que la figura imponent de la sogra no eclipsi els moviments i les relacions entre els altres personatges i que els secundaris vulguin arremetre contra la importància que s’atorguen els principals.

També s’agraeix que no deixi de banda la tensió que es va generant en el present del text, que no passi res més que les paraules i les frases que es llegeixen, que la tossuda voluntat d’estil i el pensament narratiu no deixin de ser una actitud davant de la realitat i la manera de percebre-la i expressar-la: a La dona efervescent, l’escriptura i la imaginació avancen amb una harmonia feliç per donar alè a una novel·la en què el lector troba un espai de vida sorprenent i versemblant alhora, commovedor i profund. El lector també agraeix que se li permeti recuperar la innocència de les primeres lectures, l’ànsia de l’espera del desenllaç.

La dona efervescent, sens dubte, pot ser una novel·la indicada per a tots aquells lectors que hagin oblidat el poder d’encanteri, d’entreteniment i diversió que té la literatura, útil per vèncer l’avorriment i escurçar el temps; els lectors que només llegeixen per informar-se, de sobte, se sentiran posseïts i eufòrics per la imaginació vivaç i l’encantament de la paraula de Mar Bosch.