Atribucions

Els ramnes (etruscos), els tities (sabins) i els luceres (llatins) eren els grups que conformaren la primera divisió del poble romà. Com que eren tres, el mot que s’utilitzà per descriure aquesta partició en agrupacions sociopolítiques fou tri-bu. D’aquí en derivà el verb tribuere, que volia dir “assignar”. Afegint-hi un prefix de direcció (ad-), va néixer el sentit d’"atribuir”, o sigui: considerar que alguna cosa ve d’un espai determinat o hi va, que té un lligam de pertinença. Tota “atribució”, doncs, situa o ressitua les coses en un espai col·lectiu, és una qüestió cívica.

Les atribucions literàries, per exemple, són un afer social; poden fer entrar en joc l’orgull ciutadà, el mèrit i l’ascendència o, fins i tot, els dividends d’uns drets d’autor pendents de repartir. Al mateix temps, la paternitat d’un text li atorga tot allò que gira al voltant de la idea d’autoritat i en condiciona la interpretació a uns entorns espaciotemporals.

És admirable, doncs, que la nostra tribu cultural pugui comptar ara mateix amb dues exclusives internacionals de primer ordre com són la publicació dels Poemes de Calvus (Tanit, 2020) i de Tot Abulcàssim (Edicions Vitel·la, 2019), dos casos d’atribució molt impressionants, per inesperats i per meravellosos; dues tasques d’investigació literària i elaboració estilística fascinants.

El primer, Calvus, fou un dels poetae novi amic de Catul del qual no es conservava quasi res i que ara Eduard Sanahuja ha repescat amb un manuscrit trobat a Pollença. El segon, Abulcàssim, fou un savi viatger del XII del qual n’hi havia ben poques referències i que Jordi Cornudella ha rescatat per via d’un parell de manuscrits, un de Sant Petersburg i un altre d’El Escorial. En ambdós casos, doncs, aquestes versions catalanes serien les primeres que desenterren un buit històric de segles, un privilegi peculiar.

Els avatars de cada un dels textos, a més, són part essencial del sentit d’aquestes recuperacions. En totes dues s’hi mig explica el recorregut històric dels materials, i s’hi eleven conjectures, i s’hi mostra com s’han actualitzat... És a dir: s’evidencia que la gràcia de la interpretació que en podem fer, com dèiem, forma part de la nostra manera de mirar cap a l’arrel d’allò que llegim, de saber que mirem des de la distància i a través de filtres.

Així doncs, Calvus sense Sanahuja i Abulcàssim sense Cornudella ja no serien ni aquest Calvus ni aquest Abulcàssim que tenim, no sols per la depuració del traduttore traditore, sinó per la deferència de les veus que s’abrigallen les unes en les altres. Com diu Abulcàssim en el conte La busca de Averroes de Jorge Luis Borges: “No estaven bojos. Estaven figurant [...]una història”.