Casado i la desfiguració política

Els que sempre tenen la paraula populista a la boca per insultar els seus adversaris fa temps que han fet seves les dues característiques que configuren la noció de populisme: la reducció, en nom d’un ens de ficció anomenat poble, de la política al joc de l’amic i de l’enemic, és a dir, d’una lluita infantil entre els bons i els dolents, els patriotes i els traïdors; i l’acumulació de promeses sabent que no es podran complir. A aquest esquema respon l’estratègia del PP de Pablo Casado.

Sense projecte polític, Pablo Casado es llança a la desestabilització sense complexos, compartint amb Vox no només l’estratègia de fons, sinó també les formes

Quan tot just s’han entreobert les portes de les cases confinades, el PP ja ha girat full de la situació d’excepció que viu el país i s’ha llançat a la brega contra el Govern de tots els mals, culpable de totes les desgràcies, de les quals només ell i els seus ens podran deslliurar. Per a aquestes batalles es necessiten icones. Personatges disposats a la desfiguració de la política convertida en show mediàtic. I la selecció de Casado no enganya.

El PP ha tingut una figura destacada en el desconcertant episodi del confinament: l’alcalde de Madrid, José Luis Martínez Almeida. S’ha arremangat des del primer dia, ha donat poca corda a l’espectacle, ha sabut establir complicitats amb la resta de forces polítiques, ha treballat amb sobrietat i amb el respecte que demana una situació angoixant com la que estem vivint. Casado ha passat de llarg. En comptes de celebrar el model d’integració i empatia del senyor alcalde, ha optat pel soroll a l’hora d’escollir els referents de la seva política: la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, que des del primer moment ha jugat a construir un personatge que des de la desimboltura, la teatralització permanent de la seva activitat i l’hiperactivisme mediàtic transmetés la imatge d’una lideressa propera al poble, que és a tot arreu i parla sense complexos. I la portaveu del partit al Congrés, Cayetana Álvarez de Toledo, encarnació de l’altivesa, des d’un supremacisme que li fa perdonar la vida ja no als seus interlocutors sinó a la societat sencera, convençuda que la seva missió és portar els espanyols a la majoria d’edat. El castell de cartes de la presidenta de la Comunitat ha anat caient a mesura que la crua realitat de la regió més afectada per la pandèmia posava en evidència la seva gesticulació. I la portaveu Álvarez de Toledo es va diluint en l’arrogància.

Casado ha triat com a referents Díaz Ayuso, que parla sense complexos, i Cayetana Álvarez de Toledo, encarnació de l’altivesa

L’estratègia és de manual, en temps en què la veritat i la comunicació política van per camins completament separats. És així com l’extrema dreta ha anat conquerint terreny a tot Europa en els últims anys. Construir lideratges agressius buscant la resposta irritada de l’adversari per aconseguir el suport efusiu dels incondicionals. Una estratègia trampa de la qual la resta de partits, si cauen en la provocació, es converteixen en còmplices involuntaris. Són efectes d’un escenari polític molt fragmentat, sobre el qual han convergit dos vectors d’alt voltatge: les polítiques d’austeritat salvatge amb què el PP va afrontar la crisi del 2008 i el conflicte sobiranista català viscut com un desafiament a la nació espanyola.

El desgast de Pedro Sánchez en la seva navegació sobre aigües turbulentes, no exempta d’estranys cops de timó, ha fet que el PP es veiés davant d’una oportunitat, fins i tot amb el perill de carregar-se la governabilitat quan sense haver sortit de la crisi sanitària entrem de ple en l’econòmica amb l’educativa a l’horitzó. Sense projecte polític, Pablo Casado, fins i tot a risc d’incomodar-se amb els seus barons territorials, que, propers a la realitat, saben el que està en joc, es llança a la desestabilització sense complexos, compartint amb Vox no només l’estratègia de fons, sinó també les formes. El més preocupant és que no tot és irresponsabilitat d’un líder incapaç de gestionar els temps amb prudència i bon sentit. Al darrere hi ha massa forces que empenyen perquè la gestió de la reconstrucció del país no es desviï gens ni mica del camí traçat en els últims 30 anys. I que l’impacte del virus no es tradueixi en més protagonisme del sector públic i un cert control dels mercats, protegint-ne determinats sectors com la sanitat i l’educació. És a dir, que paguin els de sempre.