Tot anirà
Penso que és el moment de cridar a l’organització sindical i a la lluita col·lectiva, d’aclamar el tumult i ocupar futurs carrers. El tot anirà no ens aboca a un passat inevitable
L’endemà de saber que hi hauria una nova normalitat, que així l’havien anomenat després, em vaig imaginar Nova Normalitat, amb lletres majúscules. A tothom li van venir imatges semblants: van veure el títol del nou món en una tribuna, una inscripció, una plaça pública, un nou decret, des d’un megàfon: “Benvinguts a Nova Normalitat”.
Per pensar en què consistiria la nova normalitat busco a la vella. En miro signes en fotos antigues. La vella normalitat s’imposa: com ens tocàvem, que a prop que estàvem els uns dels altres, com se’ns acudia, de vegades, voluntàriament, decididament, mantenir les distàncies.
Trobo vella normalitat en un filtre d’Instagram que posa la meva cara sobre fons de disturbis i focs. Es diu Urquinaona Days en referència a les mobilitzacions per la sentència de l’1-O. Aquella nova normalitat ara és vella. Penso en els carrers plens de gent i sé que haurem de tornar-hi quan els acomiadaments siguin definitius i ens tornin a explotar, quan no ens puguem pagar la vida.
Busco vella normalitat en la veïna del davant, que ha anat penjant cartells a les finestres. És l’optimista. “Tot anirà bé, esperança, paciència”. Alguns d’aquests cartells estan deteriorats després de setmanes. L’arc de Sant Martí exhibeix una varietat cromàtica cada cop més precària.
Des de la meva finestra, només llegeixo “Tot anirà”. Aprovo la contenció, la duresa i l’aspror del missatge d’ara. Tot anirà, senyora. Això segur.
“Quan no hi ha idea de futur, la preservació del passat es torna irreflexiva. És el que permet tirar endavant”, explica Sara Ahmed en el seu assaig La promesa de la felicitat. Semblem obstinats a mirar cap endavant, esperant futurs feliços basats en idees felices anteriors, sense qüestionar-nos si ho eren tant. El voluntarisme màgic impregna la cultura d’empresa, els tallers d’autoajuda i la ideologia espontània de la meva veïna. No vull un concert als balcons que em digui que ens en sortirem; tampoc vull un Sant Jordi de consolació.
Penso quan em va passar pel cap d’intentar quedar-me embarassada durant la quarantena, provar-ho de veritat, però al cap d’una estona em vaig contestar que intentar tenir un fill era com el tàper que havia guardat al congelador per a una oficina futura que no tenia.
Maleeixo l’imperatiu de l’alegria, com Audre Lorde: “Busquem la felicitat més que no pas menjar de debò i aire net i un futur més sa en un planeta habitable! Com si la felicitat i prou ens pogués protegir dels resultats de l’obsessió pel benefici”. Tampoc és sostenible el pessimisme, parany paralitzant que duu a l’autocompassió. Ni habitar la distopia, com diu l’ecofeminista Yayo Herrero: ara corre el risc de convertir-se en una posició conservadora. Penso que és el moment de cridar a l’organització sindical i a la lluita col·lectiva, d’aclamar el tumult i ocupar futurs carrers. El tot anirà no ens aboca a un passat inevitable.
