L’home del milió de bates

El 21 de març el coronavirus ja feia setmanes que havia començat a fer estralls a Espanya. S'havien superat les mil morts, tenia saturades les unitats de vigilància intensiva i les administracions havien entrat en una cursa desesperada per proveir-se de material sanitari a preus fins llavors desconeguts. Aquell dissabte Abel Ortiz va rebre una trucada. Era la mare d'un amic del seu fill, metge a l'Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona.

–Vosaltres no ens podeu fer bates sanitàries?

Si aquella doctora desesperada va buscar ajuda en Ortiz va ser perquè sabia que era el responsable d'una empresa tèxtil. L'empresari recorda sobretot una imatge que li va quedar gravada d'aquella conversa: professionals sanitaris lluitant en plena emergència sanitària enfundats en qualsevol material mínimament impermeable. Però també va ser franc a l'hora de respondre. La seva empresa no fabrica peces, només confecciona el teixit que després utilitzen els grans de la moda, sobretot folres interiors. Però, per si de cas, va demanar algunes unitats de les bates utilitzades per intentar fer algun prototip amb el teixit existent a l'empresa.

Després de penjar va començar a pensar en la situació i en els seus clients confeccionadors. El sector tèxtil gairebé era un erm. Havien tancat tallers després de la declaració de l'estat d'alarma i havien desaparegut sota una marea d'expedients de regulació temporal d'ocupació, amb por per la crisi econòmica que els venia a sobre. Va fer una trucada. I va aconseguir que la indústria de la confecció situada al polígon de Montigalà, a Badalona, es posés a treballar en uns primers patrons dels anomenats equips de protecció individuals (EPI). Després de fer diverses proves, al cap d'una setmana –“en un temps rècord”, assegura– tenia una primera versió de la bata, de la qual va enviar prop d'un miler d'unitats a l'hospital perquè les provessin. L'Institut Català de la Salut li va remetre el primer albarà el 30 de març, un dissabte.

El dilluns següent, preparats per repartir, van topar amb un segon problema. No sabien on trobar bosses de plàstic per ensobrar cada bata. Ni caixes de cartró per transportar-les. Ni camions per distribuir-les. “Aquell dilluns va ser un drama, teníem tot el material i no hi havia manera de moure'l”, explica sobre l'inici de la hibernació econòmica decretada pel Govern espanyol, que limitava l'activitat a serveis considerats essencials per lluitar contra la pandèmia. “A més, es va tancar el país i els proveïdors van desaparèixer”, comenta. Ortiz està convençut que, en el que sona a enèsima crisi del tèxtil, aquest sector industrial ha aconseguit aixecar el cap i demostrar que té capacitat per sobreviure. “Hem fet un producte a Espanya i sostenible, perquè aquestes bates es poden rentar fins a 75 vegades a una temperatura de 60 graus centígrads”, diu, crític amb els materials d'un sol ús que s'estan adquirint a Àsia.

Malgrat les traves, la producció es va engegar i la demanda va anar superant a una velocitat vertiginosa la capacitat de producció capaç d'habilitar Ortiz. Al clúster de Badalona se n'hi va sumar un altre a Sant Adrià de Besòs i s'hi van afegir els tallers de confecció de Sabadell, Terrassa i Granollers, tots a Barcelona. Avui les seves bates ja es fabriquen a 13 ciutats, incloent-hi València, Sevilla i Jaén. Hi ha gairebé 145 empreses i 1.500 treballadors implicats, de les mans dels quals surten cada dia 23.000 equips de protecció individual (EPI) que tenen un cost d'entre vuit i deu euros. “Hem lliurat un milió de bates des que vam començar i ho hem fet només per ajudar”, diu. Afirma que només espera que els ingressos generats puguin cobrir les despeses. Moltes empreses han passat d'estar en ERTO a no parar de treballar ni un sol dia i fins i tot han hagut de demanar crèdits per invertir en maquinària que no tenien per assumir una fabricació que creu que ja no es deixarà de fer. Les trucades comencen a arribar ara de França, Itàlia i el Regne Unit. “Ens podeu vendre bates?”