Zubizarreta: “Per Iribar em van clavar una bufetada”

Era el partit de comiat de Txetxu Rojo, el 1982, i l'Athletic va convidar la selecció d'Anglaterra a San Mamés. “Tu tranquil, se suposa que perdrem, juga al teu aire”, li va dir el preparador de porters a Andoni Zubizarreta (Vitòria, 58 anys), que llavors tenia 20 anys i encara ho tenia tot per demostrar, després d'un primer any irregular sota els pals. “Aquell dia em va sortir molt bé i diria que fins i tot va fer que canviés la meva trajectòria”, assenyala Zubi.

Tant, que a l'estadi es va sentir una cantarella que ja s'havia entonat moltes vegades, tot i que aquest cop l'havien canviat una mica: “Zubizarreta es cojonudo, como Zubizarreta no hay ninguno”. Era l'himne que es va musicalitzar per a José Ángel Chopo Iribar (Zarautz, Guipúscoa; 77 anys), que havien tret carregat a coll de l'estadi malgrat perdre la final de Copa del 1966 contra els Cinc Magnífics del Saragossa (2-0). Era, també, l'Àngel Volador —sobrenom que li va posar la premsa britànica el 1968 després de consagrar-se a Anfield en una ronda de la Copa de Fires— i, casualitat, era el preparador de Zubizarreta a l'Athletic. “Quan parlo de futbol, Iribar és el referent”, resol l'avui director esportiu del Marsella.

Criat a Aretxabaleta, l'anomenada Guipúscoa profunda, obrera i forjadora, amb més relació comercial amb Bilbao que no pas amb Sant Sebastià, Zubizarreta va compartir la predilecció i la cultura de la zona pels porters. Devorador de les cròniques sobre l'Athletic de José María Múgica a La Gaceta del Norte, aviat va idolatrar Iribar. “No el vaig veure en directe més de quatre o cinc vegades, però escoltava la ràdio, el veia a través dels ulls del periodista… Jo me l'imaginava indestructible, imbatible”, recorda Zubizarreta; “però no sabia si era el millor o pitjor perquè hi havia Maier, Mazurkiewicz, Zoff, Banks, el final de Yashin… No els veia. Amb el temps, l'Ángel em va dir una gran veritat: ‘Nosaltres érem porters d'imaginació”.

Vestit tot de negre, com si condemnés els davanters abans d'hora, Iribar expressava veritats absolutes, com que no li feia por sortir a rebutjar la pilota a les centrades, que amb el llançament de mà arribava a més del mig camp —una virtut que ja li va veure en el seu moment Piru Gaínza per fitxar-lo per l'Athletic. Les seves magnífiques estirades se les reservava per a quan fes falta, ja que amb els seus braços llargs i mans gegants apartava les pilotes de l'angle amb una humilitat franciscana. Tot això Zubizarreta ja ho sabia de petit, quan estiuejava a Zarautz i no es va resistir a caminar uns tres quilòmetres per la platja fins a trobar-lo. “Em vaig quedar a 50 metres”, recorda; “i quan vaig tornar, content de l'experiència, em van clavar una bona bufetada per l'ensurt que havia fet als meus pares”.

Un temps més tard, no obstant això, ja en una sabateria de la localitat estiuenca, se'l va tornar a trobar i la seva tia el va animar a demanar-li un autògraf. “Al meu amic Andoni, amb tot el cor”, va signar Iribar en basc i a la targeta del recinte. “És clar que conservo l'autògraf, per descomptat”, diu l'exporter de l'Athletic, el Barça, el València i La Roja.

D'orígens camperols, Iribar va ser adorat pel país tant per les seves aturades com pel seu saber estar. Es va plorar i resar per ell quan gairebé va perdre la vida pel tifus i se'l va vitorejar amb la primera Eurocopa d'Espanya (1964), llavors amb tot just 21 anys i trencant tots els motlles perquè en l'època es premiava l'experiència. Però també es va conrear per un temps enemistats per haver mostrat una ikurriña en un derbi contra la Reial Societat de forma conjunta quan en aquells dies la bandera era il·legal —no el van deixar jugar, presumptament, el partit 50 amb la selecció espanyola per la seva ideologia—, a més de per formar part de la taula electoral d'Herri Batasuna el 1978 per tractar els esports.

Iribar, no obstant això, sempre va preferir la pilota. “Va decidir tenir la seva posició i a mi no em va canviar gens. Va ser conseqüent amb la seva manera d'entendre la vida. Quan li van fer el seu homenatge de comiat, va decidir que la recaptació fos per fer l'enciclopèdia basca de l'esport o quan em van traspassar a l'Athletic, si vaig fer que paguessin (estava lliure) va ser perquè em va ensenyar els seus valors”. Però aquesta foto amb la ikurriña va marcar Zubizarreta, ja que quan Iribar li va preguntar com es vestiria a l'Athletic, li va negar el negre perquè aquest era el seu color. Així que va agafar el verd. “El color que portava en aquesta foto”, explica.

Just quan Zubizarreta va fitxar pel Barça, Iribar va assumir les regnes de l'Athletic. “És l'única cosa que ens ha faltat”, assumeix. Però hi té la seva amistat, treballada amb el pas dels anys, sobretot quan va ser el seu mentor de forma literal. “Això diu la llegenda”, diu divertit Zubizarreta. Més que res perquè quan Javier Clemente va buscar substitut per a Peio Aguirreoa, Iribar va moure el mentó cap al jove porter i va deixar anar: “Aquest”. Resulta que quan Clemente, l'entrenador, li indicava correccions després d'un partit, per darrere hi anava Iribar, home de poques paraules, i li deixava anar: “Ja parlarem, ja parlarem…”.