L’òrbita pròpia de Badalona

La renúncia de l'alcalde Álex Pastor reflecteix la inestabilitat política de la ciutat. Rubén Guijarro, tinent d'alcalde de Badalona, es va plantar dimecres les 9.00 davant de les càmeres i amb gest greu va llegir la carta de dimissió de l'alcalde Álex Pastor, detingut després de saltar-se el confinament i negar-se a sotmetre's a un control d'alcoholèmia. L'episodi va commocionar una ciutat habituada a viure en una esbojarrada muntanya russa davant l'estabilitat d'altres ciutats de l'àrea metropolitana. El ple ha d'investir ara abans del dia 12 un nou alcalde, el cinquè en 10 anys.

La nòmina és llarga: des del 2010 han agafat la vara el socialista Jordi Serra, el popular Xavier García Albiol (2011-2015), Dolors Sabater, de Guanyem (2015-2018), i Pastor (2018-2020). El vaivé contrasta amb la granítica solidesa institucional de Santa Coloma de Gramenet, on Núria Parlón governa des del 2009; d'Hospitalet, dirigit per Nuria Marín des del 2009, o de Cornellà, regit per Antonio Balmón des del 2004. Pastor, a més, va arribar al càrrec gràcies a una insòlita carambola: amb només tres regidors sobre 27 va guanyar la seva moció de censura contra Sabater —va tenir el suport del PP— i va revalidar el càrrec després de les eleccions de maig. Va ser tercer però els independentistes el van votar per barrar el pas a Albiol.

Sotmesa a un bucle, la ciutat s'enfronta una altra vegada al dilema de fa cinc anys: O tots s'uneixen i formen un front o Albiol serà alcalde per ser el més votat (11 regidors). Badalona traça la seva òrbita pròpia: és l'única població de Catalunya, a més de Castelldefels, on el PP guanya encara que sense força per governar o teixir aliances. O Albiol o Sabater. No hi ha més opció. Guanyem no donarà suport aquesta vegada al PSC. “És fatal quan la política arriba a aquesta tensió”, explica Joan Botella, catedràtic de Ciència Política de l'Autònoma de Barcelona. “O un alcalde del PP dur o una alcaldessa que correspon socialment al corrent de la CUP”. El PSC decidirà.

El politòleg afirma que la crisi de Badalona ve de molt lluny i ha impedit de construir lideratges sòlids. La seva anàlisi es basa en dos factors: un de social, per no haver absorbit bé les successives onades d'immigració, i un altre de polític, quan els partits d'esquerra, a diferència de Barcelona o l'Hospitalet, no van realitzar prou polítiques d'integració social. “I quan per les seves crisis internes van deixar de fer-ne, ningú no els va substituir”, avisa el també president de Federalistes d'Esquerra. L'orografia no ajuda perquè l'autopista de Mataró, afirma, és gairebé una “metàfora” d'una ciutat partida: les elits polítiques i econòmiques viuen al centre, a prop del mar, on la CUP és ben rebuda, i la immigració a la muntanya. “Per cosir això es necessita molta força organitzativa", esgrimeix.

La mirada al passat explica moltes coses. Màrius Diaz, del PSUC, va guanyar les primeres eleccions democràtiques però l'escissió dels comunistes va servir amb safata la victòria al PSC, que va obrir una llarga etapa amb Joan Blanch (1983-1999). Botella al·lega que va governar de manera clientelar i va aparcar les polítiques de cohesió. El diagnòstic el comparteix Carles Sagués, de la Plataforma Sant Roc-Som Badalona, que divendres ajuda a repartir 500 menús a la Xarxa Solidària amb l'ajuda de l'empresa F Roca. Sagués apunta que Blanch va concloure que el seu “enemic” era el PSUC. “Va decidir que si havia de pactar ho faria a la dreta”, lamenta subratllant el cost social que va implicar.

El PSC es va mantenir tres dècades en el poder mentre Albiol, regidor des dels noranta, va córrer pels barris prometent solucions. I el 2011 es va catapultar a l'alcaldia —CiU li va donar suport— amb un discurs antiimmigració. Bashkim Shehu, escriptor albanès, refugiat i establert a la ciutat des del 2003, va publicar l'estudi Immigració i racisme. El cas de Badalona, on afirma que va acollir la “institucionalització” del racisme per primera vegada a Espanya. L'informe recull la primera protesta xenòfoba el 2007 i la falta de polítiques socials de l'esquerra. “No hi ha sensació de ciutat comuna. El centre és una cosa i els barris tenen vida a part”, reflexiona. L'escriptor admet el carisma d'Albiol i que ha substituït el seu lema de "Netejant Badalona", associat a la immigració, pel de “Seguretat i ordre”, per no espantar els votants. Desencisat amb Sabater, Shehu també atribueix a la inestabilitat la falta de cultura de pacte sobretot a l'esquerra, fragmentada pel procés.

Sara Muñoz, periodista de La República, que ha cobert 25 anys la política local a Badalona, addueix que el fenomen Albiol no s'explica sense aquest “guirigall de l'esquerra”, que s'enfronta per separat a un partit hegemònic: “No tenen una rara avis. Albiol té molt mala imatge fora, però no a Badalona. La gent veu que governa i no ve el llop”. La realitat és que en les eleccions va captar vots de tots els sectors. Muñoz, que és de la perifèria, dubta sobre què decidirà el PSC amb la mateixa fermesa que admet que la ciutat té coses pendents: “Tinc la sensació que hi ha dues Badalones i que hi ha una falta de cohesió total. No hem trencat barreres. Tots tenim molts prejudicis. Necessitem més autoestima”.