El dia que li van robar la bossa a Almudena Grandes, i altres històries curioses de Sant Jordi

Almenys fins al 23 de juliol no hi haurà res semblant a un Sant Jordi a Barcelona, és a dir, no hi haurà carrers plens de gent a la caça de llibres i roses i fins i tot, els últims anys, peluixos de drac, així que per viatjar a una jornada semblant caldria tornar enrere i, per què no, situar-nos darrere de les taules de les parades al carrer i deixar que els escriptors prenguin la paraula i recordin una petita història relacionada amb una jornada tan mítica, que ens retorni l'esperit del dia, que fins ara es tenia per l'agost de les llibreries.

La bossa o la signatura d’Almudena Grandes

“No recordo exactament quin any era, només que Antonio López Lamadrid, el meu editor llavors, encara era viu. El cas és que, durant una signatura, em van robar la bossa. Jo l'havia deixat sota la taula, despreocupadament, estava tapada amb aquella roba que posen a les taules de signatures! Quan es va fer l'hora de dinar i ens vam aixecar, la vaig voler agafar i havia desaparegut. El Toni em va portar a la comissaria de Mossos que hi havia més a prop i va arribar dient que no ens podíem esperar, que jo era una gran escriptora, que ens havien d'atendre els primers. I, és clar, ens vam haver d'esperar. Era una època prèvia a tots aquests avanços tecnològics. A la bossa hi duia les claus de casa i el meu bitllet d'avió de tornada. L'editorial va haver de comprar-me'n un altre i jo vaig haver de fer una altra còpia de les claus quan vaig arribar a Madrid perquè... i si al lladre li passava pel cap anar-hi? Tenia el meu DNI amb l'adreça!”.

El gallec de Manuel Vilas

“L'últim Sant Jordi un lector em va parlar en gallec. El vaig entendre perfectament. Em va dir que era de la Corunya i que feia 10 anys que vivia a Barcelona, però que em llegia molt. I en aquell moment va agafar una novel·la meva de la pila perquè l'hi signés. Em va demanar que em fes una foto amb ell. I me la vaig fer. Es va estranyar que jo li parlés en castellà. Després li vaig signar el llibre i vaig veure que feia una ganyota estranya. Al final em va dir ‘vaja, em penso que tu no ets Manolo Rivas, però també sembles un bon paio’, i se'n va anar somrient”.

Sara Mesa i el ‘doppelganger’

“Una vegada, en un Sant Jordi, se'm va apropar un homenet d'aspecte molt graciós, molt extravagant, de mitjana edat. Es va mirar el cartell amb el meu nom i em va mirar a mi, comparant. Després va agafar un dels meus llibres, va mirar la foto de la solapa, em va tornar a mirar a mi, comparant. Es va llegir la contra i em va preguntar què hi posava, com si m'examinés. Em va fer alguna altra pregunta, molt suspicaç. Després, quan va veure que jo era jo, es va allunyar satisfet. Al cap de 15 minuts va tornar. Es va mirar el cartell amb el meu nom, em va mirar a mi, es va mirar el llibre, em va mirar a mi, va llegir la contra, em va fer preguntes... Tot exactament igual al que acabava de fer, pas per pas. Jo estava tan fascinada que no podia ni molestar-me. Quan va marxar no m'ho podia creure. Després, quan la sessió de signatures va acabar, vaig veure dos homenets iguals caminant molt junts. Eren bessons”.

Enrique Vila-Matas, dibuixant

“Acompanyo la meva signatura amb el dibuix d'una silueta humana amb barret des que el 1989, en una gira per llibreries alemanyes, vaig descobrir a Düsseldorf que si feia aquest dibuix s'animava molta gent a comprar el llibre. Així que he estat fent aquest dibuix durant algunes dècades. L'any passat, per Sant Jordi, em vaig endur una bona sorpresa quan una senyora em va preguntar si em faria res fer-li el dibuix sencer”.

Llucia Ramis vs. Jordi Pujol

“El 2008, durant el meu primer Sant Jordi com a autora, vaig signar al costat de Jordi Pujol. La cua, llarguíssima, era la mateixa per a tots dos. Acostumat que tots volguessin un exemplar dedicat de les seves memòries, va fer el gest per atendre la noia que esperava el seu torn. Però era una amiga dels meus germans, que em venia a veure a mi. Potser amb la idea d'emplenar aquest mig minut d'espera en el qual no podia signar ni fer res, ell la va felicitar. Perplexa, ella va preguntar per què. Ell va mirar el peto que ella duia posat, i va dir alguna cosa. Ella va respondre que no, no estava embarassada. Va ser una mica complicat seguir la resta de l'hora al seu costat sense petar-me de riure tota l'estona”.

El lector llibreter i Martín Caparrós

“No he estat tantes vegades a Sant Jordi, però cada vegada que ho he fet m'ha vingut a veure el mateix senyor, un home de cinquanta i tants, més aviat gras, que mai em porta menys de deu llibres meus, incloent-ne alguns de repetits. Quan li vaig preguntar per què, per a qui, em va dir que tenia una petita llibreria i aquests llibres signats, em va dir, es venien més cars. Primer vaig pensar que m'hi negaria; després em vaig adonar que m'estava oferint un poder increïble: crear diners dibuixant un gargot. Des de llavors, cada any espero el meu moment Mides; aquest any, per descomptat, no el podré tenir”.

El dia que Dolores Redondo va ser Carrie Bradshaw

“Era el2013, i jo havia publicat la meva primera novel·la, El guardián invisible, el 15 de gener d'aquell mateix any. L'èxit era immens, però no vaig ser conscient d'estar vivint res d'excepcional, perquè en realitat la novel·la feia només tres mesos que era a les llibreries, fins que no vaig arribar a Barcelona aquell dia de Sant Jordi, i va passar davant meu un autobús que portava un anunci de la meva novel·la. Va ser el meu moment Carrie Bradshaw a Sexo en Nueva York!”.

Agustín Fernández Mallo i el furor 'triunfito'

“No recordo la data, però almenys va ser fa 10 anys, a la parada de la Fnac, em va tocar signar al costat de l'amic Risto Mejide –em penso que també hi eren Javier Marías, Joan Barril, Almudena Grandes i Juan Marsé. Era el moment àlgid d'OT, i la seva cua no només donava la volta a l'illa sinó que feia molt difícil que els lectors s'apropessin a altres parades. Vam aguantar fins al final, pràcticament en solitud però ideant tota mena de sociologies alternatives de la situació; la cridanera afluència d'adolescents que, acompanyades de les seves mares, reclamaven fotos, o la sobtada emersió de crits col·lectius, no sabies per què. Uns anys més tard l'hi vaig recordar a Risto i vam riure plegats”.

Mare i filla i Eva Baltasar

“Estava signant llibres al passeig de Gràcia i van venir una dona i la seva filla universitària. Portaven dos exemplars de Permagel perquè els hi dediqués. La mare em va explicar que n'havia comprat un per a ella poc després que sortís publicat i que la seva filla el va voler llegir primer. Al cap d'unes setmanes l'hi va tornar fet pols i subratllat de cap a cap. El llibre havia passat per les mans de la filla i d'uns quants amics seus. Ara venien amb l'exemplar ja llegit i un per estrenar que la filla regalava a la seva mare”.

Kiko Amat torna a l’institut

“El dia de Sant Jordi del 2016 vaig anar a Sant Boi, al meu antic institut, a parlar-los als alumnes de 2n de batxillerat. Era una cosa que, mireu quina ximpleria, em feia il·lusió. Tot i que no vaig anar a la cita amb una prostituta, un amic cadàver i un nen segrestat (com a Desmontando a Harry), em van col·locar en un racó inhòspit del gimnàs –el teatre on es van escenificar la majoria dels meus traumes juvenils–, al costat del plint i dels matalassets, mentre a fora es jugava un sorollós partit de bàsquet que va tapar les meves frases més inspirades d'una manera admirable. A mig discurs, la professora de literatura em va renyar davant de tota la classe perquè el meu text parlava de fer-me palles i no dels 'angry young men' (les seves paraules). Dic “de tota la classe” però, naturalment, només hi havien anat set empollons. I obligats. Ho sé perquè m'ho va dir quan ens vam quedar sols, per donar-me ànims, la mateixa professora de literatura”.