L’últim viatge del Joe

A la prestatgeria que hi ha al costat de l'entrada del seu petit apartament, on s'amunteguen els llibres en anglès del seu estimat García Márquez, diversos detalls donen pistes sobre com va començar tot. Un és una gorra de Barcelona 92. L'altre, una guia en paper destinada a orientar a la ciutat la família olímpica. El Joe, editor en una cadena de televisió nord-americana, va venir per primera vegada a la ciutat durant els Jocs Olímpics. Es va enamorar de la seva arquitectura, del seu clima, de la seva gent i ja mai més se'n va poder allunyar gaire. Any rere any va passar aquí les seves vacances fins que fa dos, quan ja en tenia 70, va decidir traslladar-s'hi definitivament.

La lluminosa terrassa va tenir l'última paraula. El seu apartament de lloguer ocupa el quart pis d'una finca sense ascensor. Però l'escala enfilada i els seus genolls una mica castigats no van arribar a dissuadir-lo. Fa un parell de mesos, quan diverses lesions vertebrals van irrompre en la seva vida, la mobilitat quotidiana se li va anar complicant. Amb la declaració de l'estat d'alarma se li van volatilitzar les cites mèdiques. El dolor que sentia s'anva aguditzant alhora que creixia la corba de contagis de coronavirus. Infructuoses, les hores d'espera al telèfon d'emergències. Inútil, la insistència per aconseguir una visita domiciliària del seu metge de capçalera. I el petit àtic sense ascensor es va acabar convertint en la seva gàbia. Com havia de baixar caminant les escales per intentar anar a urgències pel seu compte si moure's del sofà al lavabo li semblava un viatge infinit?

L'únic seguiment mèdic que se li va fer va ser per telèfon. Sempre amable i atent. Però dispers i telefònic. Tant des del seu centre d'atenció primària com des de la clínica privada a la qual es va adreçar amb l'esperança de trobar ajuda eficaç en algun lloc. Per telèfon li van receptar una faixa ortopèdica i medicines que anaven canviant. Alguns dies es trobava millor, però d'altres el dolor gairebé no li permetia moure's del sofà. La medicació li provocava un efecte capritxós, calmant durant unes hores, amb freqüència amb molestos efectes secundaris. Però mai va tenir febre, ni tos, ni dificultats per respirar.

“Sé que hi ha molts altres pacients més greus. Però soc gran, estic malalt i necessito un metge”, es lamentava. Se sentia impotent, abandonat, perdut en l'escàs domini de l'idioma. Independent i al·lèrgic a molestar el proïsme, no va tenir més remei que confiar als veïns les claus de casa seva primer, i finalment les regnes del seu dia a dia. Perquè s'ocupessin del seu menjar i li compressin aquests medicaments que li receptaven per telèfon, perquè l'ajudessin a reclamar un metge, perquè compartissin amb ell la desesperació de no saber com fer-s'ho.

Durant els últims dies el seu estat va empitjorar ràpidament. Havia perdut molt de pes i tota la gana. Un dels seus doctors va aventurar un diagnòstic: càncer avançat amb metàstasi òssia. Divendres al matí, els veïns el van trobar estès a terra, a mig camí entre el sofà i el lavabo. Impossible saber quant de temps feia que era allà, vetllat pels llibres del seu estimat García Márquez i la seva gorra de les Olimpíades. Impossible saber si va intuir que aquell seria el seu últim viatge. El metge que es va desplaçar finalment al domicili només va poder certificar la seva mort.