Bartomeu no és Florentino

La normalitat no tornarà del tot fins que el públic ompli sense recança el Camp Nou per veure Messi. Aquesta és la tesi que Ignasi Aragay desenvolupa en un article del diari Ara.

Els gols de Messi, i darrerament les jugades, sostenen des de fa temps el Barça, de manera que, quan no hi ha partit, des del moment en què no es pot discutir sobre els anys de futbol que li queden al capità com a jugador ni de la dependència que genera sobre el joc, sembla com si no hi hagués vida al Camp Nou; o, més ben dit, només hi ha notícies dolentes al FC Barcelona.

L’equip —o els resultats, en paraules de Piqué— aguanten el club a partir del debut de Messi. El barcelonisme s’ha acostumat tant a guanyar que li costa assumir les derrotes a la Champions. Les temporades passen més bé que malament fins que arriben les eliminatòries de la Copa d’Europa. I aleshores, quan es perd a Madrid, París, Torí, Roma o Liverpool, es desencadena una tempesta que dura fins que reapareix Messi.

Ara l’argentí està aturat per culpa del coronavirus i no sap com matar el temps, cada cop més emboirat amb les xarxes socials. I, en la seva absència, se suposava que havia de ser l’entitat qui donés fe de vida del barcelonisme i marqués la pauta esportiva davant de la Covid-19, i no és el cas.

El Barça s’ha guanyat la condició de més que un club pel seu enginy i creativitat per afrontar les situacions més extremes des que va ser fundat per Gamper. Una de les darreres va ser precisament quan, davant de la necessitat de capitalitzar-se i trobar un patrocinador, va signar l’aliança amb Unicef proposada per un directiu de la credibilitat d’Evarist Murtra. Hi ha molt pocs barcelonistes que tinguin el sentit institucional de Murtra. Ha estat directiu amb presidents tan antagònics com Josep Lluís Núñez i Joan Laporta, i habitualment ha buscat i trobat respostes a les situacions delicades: va ser qui va apadrinar Guardiola i també qui va avisar que no convenia tirar endavant l’Espai Barça.

Darrerament al Barça li costa trobar gent de club amb el lideratge i la capacitat suficients per respondre a les expectatives de la seva exigent carta de naturalesa per sobre del que faci l’equip al camp, massa acostumat a dependre de Messi. Cal no oblidar que no va guanyar la Copa d’Europa fins al 1992 i que va arribar a estar 14 anys sense conquerir la Lliga (1960-1974). I, mentrestant, ningú no dubtava del poder social, econòmic i esportiu del FC Barcelona.

La llegenda diu que Kluivert va demanar que li ensenyessin la vitrina de la Champions després de visitar el Museu del Barça, convençut que hi havia tants o més trofeus que de la Recopa o la Copa de Fires. Amb el pas del temps, aquell equip perdedor, sostingut pel club, es va convertir en guanyador, fins al punt que es van canviar les tornes, i va ser el club el que vivia de l’equip, fins que Messi ha quedat confinat a Castelldefels.

El capità ja va ajudar Bartomeu a sortir del pou el 2015, i el darrer i triomfal mandat de Laporta va començar després d’una moció de censura el 2008. Aleshores, en unes condicions molt adverses, quan Ronaldinho gaudia més a la Sala Bikini que al Camp Nou, va començar el regnat de Messi com a fals 9. El Barça que entrenava Guardiola va arribar al cim del món per a desesperació del Madrid.

A Florentino no li va passar pel cap res més que fitxar Mourinho i començar la batalla contra el més que un club i més que un equip del Barça. No estava disposat a claudicar com va fer el 2006, quan va renunciar a la presidència per haver confós, maleducat i malcriat els jugadors del Madrid. Bartomeu, que ha confós, maleducat i malcriat els futbolistes del Barça, deu recordar què li va passar al president del Madrid, ara blindat després de retocar els estatuts amb el vistiplau del Tribunal Suprem.

Bartomeu no vol ni es pot perpetuar com a president del Barça, sinó que aspira a arribar fins a les eleccions del 2021. Hi té dret; altra cosa és que s’ho guanyi, de manera que no li queda més remei que endreçar el club fins que pugui tornar Messi, i això vol dir aclarir el Barçagate d’una manera més clara i entenedora de com va tancar el fitxatge de Neymar. L’equip de Messi ja té prou rivals amb qui competir com per haver de carregar també amb el llast del propi club per culpa de la mala gestió de la junta de Bartomeu.

Ja no es tracta que un faci de protector de l’altre, sinó que avui l’equip necessita el club com a aliat i no com a enemic per poder mantenir la seva sort a la Lliga i a Europa.