De dissenys de passarel·la a bates d’hospital

Quan Míriam Ponsa va tancar les seves botigues de moda i el taller on confecciona la seva pròpia marca per la crisi del coronavirus, sentia una gran inquietud dins seu. No només per l'afectació de la pandèmia, sinó per com podia aportar alguna cosa en aquesta greu situació. La seva professió és el disseny de moda, una activitat del tot prescindible en una crisi com aquesta. “Tots tenim roba de sobres per continuar vestint-nos”, reconeix. Però potser els seus coneixements i el seu estudi podien servir per fabricar un altre tipus de vestimenta, la dels equips de protecció que necessiten els sanitaris. Així que quan el dissenyador Josep Abril li va trucar perquè havia rebut l'encàrrec de fer bates i mascaretes, de seguida es va entusiasmar i van iniciar un projecte comú. Va començar així una transició radical: de dissenyar una col·lecció per a la seva propera passarel·la a confeccionar peces per a la protecció de sanitaris als hospitals.

Per a Ponsa era important fer les coses a la seva manera, és a dir, treballant amb estàndards de qualitat, donant valor als proveïdors locals i a la fabricació de proximitat. Per això van buscar un teixit homologat, que fos idoni per a bates, pantalons i mascaretes de protecció, i es van arremangar. Del patronatge i el disseny s'encarrega Abril, i Ponsa s'ocupa de la confecció, amb l'ajuda de diversos tallers de la seva comarca, el Bages, que aquest dimarts, amb l'aixecament del confinament més estricte, tenien previst començar a cosir les peces.

Aquests equips es destinaran a professionals de la salut d'hospitals públics i privats. A diferència d'altres equips, aquests es poden reutilitzar fins a 140 vegades si es renten a una temperatura de 120 graus, ja que el teixit aguanta perfectament sense perdre propietats de protecció. És un dels motius d'orgull de Ponsa, que veu amb certa objecció tants equips d'un sol ús procedents de països llunyans. Al seu parer, la sostenibilitat i la proximitat continuen sent valors importants.

De fet, Ponsa creu que aquesta crisi és una oportunitat per reivindicar “la proximitat i la producció local”. “El que s'està veient és que en una situació superdramàtica els qui realment ens estem ajudant som els del territori, sort dels pagesos i les produccions locals per proveir-nos”, remarca. “Els que produïm aquí estem treballant amb uns valors que no tenen res a veure amb els dels que es produiran a fora, són valors intrínsecs a la marca”, opina.

Creu que una de les lliçons d'aquesta crisi hauria de ser que “la gent s'adoni que si no ajudem els petits ara, no ens en sortirem”, reconeix. Des del punt de vista personal, veu perillar el seu negoci “en funció de l'acció de compra de la gent”. “Si la gent continua comprant samarretes a tres euros al fast fashion, estem en perill, però si la gent aposta pels productes de proximitat tenim una oportunitat”, emfatitza.

Abans que esclatés aquesta crisi, Ponsa estava acabant part de la producció de la col·lecció que hauria de vendre's ara a les botigues, i dissenyant la col·lecció de l'estiu del 2021, que havia de presentar amb una desfilada al juny. “No em sentia gens còmoda seguint amb la col·lecció, estava molt atabalada perquè volia fer alguna cosa per ajudar”, insisteix. Així que per a ella poder fer bates per a sanitaris és una “teràpia”. “Tots necessitem actes de generositat, més que mai hem de ser al costat de la gent que pateix”. Reconeix que el fet de poder ajudar des de la creació ha estat un alleujament.

Com que té el taller sota casa, a Manresa, quan va sortir l'oportunitat ella i el seu marit es van posar a treballar. Només ells perquè per al personal de la seva empresa ha fet un ERTO. Admet que la manera de treballar actual li recorda a la d'una guerra o postguerra. “Em sento com si estigués fent estraperlo, per aconseguir un velcro o una cinta, hi ha el que hi ha, no es poden escollir materials, mentre que abans tenia mil possibilitats i fornitures”.

Aquesta situació de mancança la porta a recordar una de les seves últimes col·leccions, Arte Povera, on precisament apel·lava a utilitzar les coses que es tenen i “donar-los molt de valor”. “Si tinc 400 metres d'una cinta que no faig servir, haig de trobar la manera d'aprofitar-la”, diu com a exemple del que està vivint ara. “Arte Povera significava això, donar valor a allò costumista, del dia a dia”, recorda en referència a la col·lecció de primavera-estiu 2016. Es va inspirar en un moviment d'artistes plàstics italians dels anys seixanta, que utilitzaven materials considerats pobres, és a dir, habituals i quotidians, sense valor aparent. Com fins ara podien semblar les bates per a sanitaris.