Comèdies confinades

TV3 ha estrenat aquesta setmana una sèrie, Jo també em quedo a casa, tan oportuna com inevitable. L’única manera de saltar-se la paràlisi dels rodatges és fer-los mantenint el confinament de l’equip i recollir (o això sembla) les imatges pel Zoom, l’Skype… convertint, a més, aquests estris de comunicació i l’ús que se’n fa en material narratiu. En altres circumstàncies parlaríem d’una comèdia feta de primers plans, amb tots els personatges tractats des del mateix punt de vista visual, però aquests dies és l’escena més freqüentada en entrevistes i reportatges a la televisió. D’altra banda, no hi ha en tot això una novetat radical. La sèrie Web Therapy ja presentava l’any 2008 una psicòloga que despatxava la clientela des de la web. La inoblidable Càmera cafè era una sèrie construïda des d’un únic punt de vista (una màquina de cafè). No es tracta de ser els primers. Es tracta de proposar-nos un entreteniment senzill, imaginatiu, que fa de la necessitat virtut. I aquest és el cas.

La història la construeixen vuit personatges confinats. Tots estan relacionats amb tots per una raó o altra i fa la sensació que el confinament els protegeix d’un daltabaix sentimental definitiu. M’agradaria saber què els passarà quan puguin sortir de la gàbia i viure la seva vida sense aquest, en el fons, escut excepcional. Solament el Martí i la Gal·la viuen al mateix pis. Com a influencers convençuts es passen el dia proposant activitats per a la seva clientela d’Instagram. Poden cantar o fer gimnàstica i predicar que els genolls són més importants que la ment, encertadíssim exemple de les bestieses que es poden sentir dir a les xarxes socials. Hi ha altres mantres més lírics (“navega cap a les teves illes”) que són “llum” per als seus seguidors. S’alimenten de likes que ragen sense aturador pel lateral de la pantalla. És el seu món i s’hi dediquen en cos i ànima. La prova és que al televisor del pis hi tenen perpètuament el vídeo d’una llar de foc, una mena de moebius audiovisual. Aquests són els personatges més estripats de la comèdia. L’altre és el psicòleg que porta el tractament de la Marina i el Muç, una parella que ha trencat i que són veïns. El seu improbable remei consisteix a associar els estats anímics a un color. I això li fa dir constantment frases com “vius una situació taronja” o “has de transitar del vermell al verd”. Tot pinta que ni ell mateix es creu aquest guarniment de la seva suposada teràpia.

Els altres cinc personatges, dues noies i tres nois, tots aïllats, tenen la seva agenda amorosa una mica atrotinada. Noies amb poca convicció sobre els seus sentiments i algun noi incapaç de veure les esberles que hi ha en la relació amb la seva xicota. Amants secrets, una noia –embarassada d’un altre– que bufa massa per estar convençuda que l’ha encertat amb la nova parella... i, naturalment, en aquesta situació tan favorable a la hipocondria, n’hi havia d’haver un que ensenya les amígdales als amics convençut que està infectat.

Els primers capítols –n’hi haurà 10– han estat un entreteniment simpàtic, diria que fins i tot saludable en una programació lògicament dedicada al gran tema. El marge de possible error es redueix molt amb escenes que no s’allarguen, que salten d’una a l’altra renovant les expectatives de l’espectador i amb capítols de 15 minuts de durada. El repartiment és encertat. Són: Mar Ulldemolins, Jordi Cadellans, Mariona Ribas, Dafnis Balduz, Peter Vives, Diana Roig, Bernat Mestre i Sergi Cervera, que n’és el director. L’argument també és seu i de Blanca Bardagil, que deu ser qui li posa un lleu aroma Flyhard.

TVE anuncia una cosa semblant ben aviat. Lògic.