Confinada a la Pedrera

“La Pedrera tanca les portes i jo em quedo a dins, com a guardiana”, va escriure Ana Viladomiu el 13 de març al seu compte d’Instagram, el primer dia que aquest edifici, construït per Antoni Gaudí al passeig de Gràcia de Barcelona, va tancar al públic, com la resta dels equipaments culturals de tot Espanya, una de les primeres mesures per combatre l’avançament del coronavirus.

Des d’aquell moment, aquesta historiadora i escriptora ha il·lustrat en aquesta xarxa social amb fotografies i stories el seu dia a dia, sola i confinada en aquest enorme edifici construït el 1906, on sembla que les línies rectes estan prohibides. Un edifici que, en condicions normals, rep uns 3.000 visitants al dia (1,3 milions el 2019) però que, ara, està buit i tancat i barrat. En les imatges de Viladomiu apareix el seu enorme pis, situat en una quarta planta, ple de llum i d’un blanc impol·lut; les rajoles hexagonals amb motius marins de terra, les mateixes (aquestes són les originals) que es poden veure a les voreres de tot el passeig de Gràcia; els sostres ondulats de guix; les finestres i portes de fusta massissa que va crear Gaudí, a més d’unes vistes privilegiades del cèntric passeig totalment buit.

Però Viladomiu també apareix al terrat, només acompanyada per les xemeneies en forma de guerrer que va crear el genial arquitecte; baixant les escombraries en camisa de dormir sabent que ningú no la veurà i, amb permís de la Fundació Catalunya-la Pedrera, propietària de tot l’edifici, recorrent el pis museu d’època que mostra als visitants com vivia l’alta burgesia barcelonina de començaments del segle XX i les impressionants golfes que reprodueixen l’interior d’un enorme peix que acull l’Espai Gaudí; sempre donant una visió d’aquesta casa diferent de l’habitual, que els seus seguidors comenten i premien amb un like cada vegada que publica una nova foto.

“La Pedrera en realitat són dos edificis, amb dues entrades diferents i dues escales, amb la peculiaritat que Gaudí va crear una façana cortina que els unia. Al de la cantonada del passeig de Gràcia és on visc jo i a l’altre, al qual s’entra pel carrer Provença, hi viu una altra veïna. Els primers dies ens vèiem, però ara, tal com estan les coses, ja no. Estic totalment sola. Bé, amb els vigilants jurats que fan torns les 24 hores del dia, però no hi tinc contacte”, aclareix Viladomiu a l’altra banda del telèfon.

Ella coneix molt bé la història d’aquest edifici centenari i Patrimoni de la Humanitat des del 1984. No només perquè hi viu des de fa 32 anys, sinó perquè a la seva tercena novel·la, L’última veïna (Roca Editorial, 2019), narra la història personal de Martina Meseguer, alter ego de Viladomiu, sumida en una crisi de parella, mentre es fan els treballs de restauració de l’edifici, i les històries, anècdotes i confidències que li expliquen antics llogaters de la finca.

“Vaig venir a viure aquí per amor al meu marit [Fernando Amat, un dels propietaris de la desapareguda Vinçon], però al principi la idea no em va agradar gens. No m’hi trobava bé. El que mai no m'hauria imaginat és que després que ell se n’anés a viure fora de Barcelona i les meves filles, de 30 i 28 anys, marxessin amb les seves parelles, seria l’única de la família que continuaria aquí. Tampoc que em quedaria sola al bloc i encara menys que estigués tancada tant de temps sense ningú més”, explica Viladomiu.

En aquests dies, el que més la sorprèn, assegura, és el silenci. “A la Pedrera sempre hi ha molt de soroll. De dia els visitants recorren l’edifici, fins i tot truquen a la porta de casa meva per visitar-la i em fan fotos quan surto per la finestra. I durant els mesos d’estiu hi ha visites nocturnes amb projeccions de llum i so al terrat. Ara, res de res. El silenci és tal que quan camino i sento els meus passos gairebé m’espanto. És bestial. El que més ha canviat aquests dies és el so”. Però això no vol dir que trobi a faltar els turistes. “Mai no han estat un problema per a mi, em sento acompanyada, però la veritat és que no els trobo gens a faltar”.

A Viladomiu el confinament l’ha agafat en plena escriptura de la seva quarta novel·la, una continuació de l’anterior en què la Pedrera continuarà sent central. “L’experiència i situació que estic vivint aquests dies es veurà reflectida en el que estic escrivint. En aquesta nova novel·la es parlarà d’una Pedrera amb coronavirus”, explica. “Per la meva feina, estic acostumada a passar moltes hores sola i m’hi sento còmoda, almenys aquests primers dies; potser d’aquí a unes setmanes canviaré, però m’està costant molt escriure. Les notícies són terribles i fan difícil escriure segons quines coses. Ho intento, però no aconsegueixo concentrar-me. És una autoficció, en què hi ha coses que no són reals, però sempre amb un sentiment de veritat i explicaré la meva solitud d’aquests dies. Tinc moltes hores lliures, però estic més pendent de les notícies, de les sèries i de les xarxes socials. M’està costant molt concentrar-me, però hi estic treballant, és la meva feina”.

Quan a Viladomiu se li pregunta què farà el primer moment que pugui sortir de casa, no ho dubta ni un moment: “Anar a veure les meves dues filles. Qualsevol diria el mateix. Sortir i fer-los una abraçada molt forta a totes dues. I al meu marit també”.