Cavernícola bucòlic

Com els presoners del famós mite de la caverna, que tenien una visió errònia de l’existent i confonien el món de les ombres amb la realitat, els nostres confinaments de pantalla ens poden fer viure confusos i alterats per milers de conjectures, ostatges de la sofística dels mitjans i de les nostres pròpies delimitacions a les xarxes.

La narració platònica segueix amb la sortida d’un dels captius a la llum del Sol, el seu progrés dialèctic cap al món perfecte de l’exterior i el retorn a la caverna per il·luminar amb la veritat els altres esclaus. De manera simplista, direm que el mite enclou un contramite: el defora. La caverna s’oposa al pleinairisme; la clausura, a la pastura. I, certament, el món rústic ha estat sempre l’espai de la felicitat ideal, des de l’ègloga clàssica a l’idil·li rococó, i, per contra, l’ús del mot cavernícola ha estat tothora una arma per blasmar els retrògrads. La veritat, segons sembla, es troba a camp obert, al bat de l’astre.

Hi ha, doncs, una idea de l’origen com un primitivisme tosc, de troglodites taujans, de pagerols pallussos, i alhora la idea d’un paradís primigeni on l’home era pur, sense pecat ni malícia, i on la terra ens abastia de tot el necessari sense esforços ni maldecaps, amb el clima i la urbanitat tan temperats que hom podia campar-se-la en conill sense témer pudicitats ni repugnàncies i on la contempla-ció era la funció fonamental.

Aquesta idea d’un principi perfecte en harmonia amb la naturalesa és una sublimació simpàtica però pateix de fal·làcia naturalista: la creença que allò que és bo conté la bondat de manera intrínseca i, per tant, si és harmònic i agradable ha de ser bell, i si és democràtic i homogeni ha de ser just, i si és ecològic i biològic ha de ser saludable... I ja ens hem plantat la bleda al clatell.

Als Principia ethica, George Edward Moore planteja que l’única possibilitat de saber què és realment valuós per se rau en el “mètode d’aïllament absolut” (sant tornem-hi!), quan hom no cerca les coses com a mitjans per a res sinó com a finalitats en si mateixes, i el filòsof britànic treu la conclusió que, sense hedonismes ni metafísiques ni utilitarismes, les coses bones són: aquells béns que la inclinació personal valora en l’art. O sigui, la força de l’acte d’espiritualitzar, de fantasiejar, de poetitzar és, per al mestre del sentit comú, la bondat essencial.

A Il fuoco e il racconto, Giorgio Agamben ve a dir que tota literatura és memòria de la pèrdua d’un foc originari, record d’un ritual anterior, que la paràbola essencial és un relat entre l’enyor i l’aspiració. Potser el somni d’un origen fou la primera sensació d’humanitat i des de sempre hem estat uns cavernícoles bucòlics.