La mort i la primavera

Aquests dies tot està infectat de mort. La imatge d’un hospital de campanya amb els llits estratègicament separats per respectar el que tots ja coneixem com a distància social ens recorda que hi ha formes de morir que encara no coneixíem. Pensàvem que allò natural era acompanyar l’ésser estimat, sostenint-li la mà, els ditets esquelètics; anar després a comprar flors i a menjar plegats, a recordar els moments estel·lars del mort. Que si com se sorprenia l’àvia quan era el seu aniversari, mostrant-se fins i tot ofesa: “¿Otro más? Pues otro más”.

Pensàvem, donàvem per fet, que els nostres grans marxarien espantats però tranquils, perquè han viscut una guerra i nosaltres no, i porten tota una vida delectant-se en això mateix. La meva àvia manava callar a tothom i ens apuntava amb el bastó quan començava a explicar. Pensàvem que el final seria més o menys confortable. Perquè encara que tothom fantasia amb una mort tràgica, ningú no la desitja mai en realitat. Fins i tot una mort per avorriment sembla el millor pla, arribada certa edat. La meva solia dir que ja no comprenia res i, com que no comprenia res, li valia més la pena no veure.

No imaginàvem que la primavera podia ser aquesta cosa impredictible “perquè la primavera és trista i és a la primavera que tot el món està malalt i les plantes i les flors són una malura de la terra”. Rellegia en forma de fàbula distòpica —o potser és que ara tot es rellegeix així— La mort i la primavera, obra inacabada de Mercè Rodoreda, publicada el 1968 i escrita durant l’exili. Pensava en aquest poblet sense nom, situat entre la muntanya de Maraldina i un riu, on els habitants malaltissos i espantats segueixen rituals estrictes basats en la por i l’obediència. No hi ha llibres ni col·legis, i els nens estan confinats als armaris mentre els adults han d’assistir a les seves cerimònies. El poble viu amenaçat pels caramens, uns éssers que mai no ha vist ningú, i pel riu, que en qualsevol moment pot arrasar-ho tot, incloses les cases.

Al Bosc dels Morts es dona sepultura als morts i se’ls emplena el cos de pesat ciment perquè les ànimes no s’escapin. “Perquè la mort sempre és lletja amb aquests cucs que ja s’esperen”. Per això l’únic alleujament és com en sortim, d’aquesta, com ens abracem quan arriba la mort. Per això els ritus o els costums que acompanyen la por menys original de totes (que és la por a desaparèixer) són una cosa tan sagrada. La mort ja és solitària, per això ningú vol morir sol en unes emergències atapeïdes, en una residència d’ancians confinada, en un hospital de campanya, en un passadís de lliteres sense oxigen suficient. Als vells els és igual, perquè diran que ja ho han vist tot: l’àvia es miraria aquest embolic fantàstic i sòrdid, com el conte de la Rodoreda, i diria: “A mi no em mireu, que a mi això no m’afecta i jo encara no soc vella”.