Ens queden viatges per fer

És evident que no som en temps de viatges. Tothom i totadon tancats a casa, a l’espera que passin els genets de l’apocalipsi. Llavors, de què ens serviria, avui, atiar els lectors a llegir el Viatge al Congo, d’André Gide? De què serviria llegir el Viatge al voltant del món de la fragata reial La Boudeuse acompanyada de L’Étoile, els anys 1766 a 1769, de Louis-Antoine de Bougainville, llibre bo per ell mateix, però menys que el que va suscitar, l’anomenat Supplément, de Diderot, peça mestra de la crítica de la cultura? De no res.

Què en trauríem d’aconsellar avui la lectura del Viatge a Amèrica, de Chateaubriand, o del Viatge a l’Orient de Gérard de Nerval? Si no ens podem moure de casa! ¿Fora bo acostar-se a les pàgines dels Viatges de Gulliver, de Jonathan Swift, o a la sèrie interminable de viatges fantàstics narrats per Juli Verne? Aquests ens farien dentetes, encara que es tracti solament de literatura, i no de llibres de viatges i experiències de debò. Ja que som catalans dependents de la literatura, ¿no ens abelliria de passar els ulls damunt les pàgines del Viatge al Purgatori, de Ramon de Perellós (segle XIV), que arrenca en temps de Joan I d’Aragó i és el primer viatge en què es parla de sant Patrici, convertit després pels irlandesos en un Saint Patrick que és altament honorat en aquelles terres aïllades? No; no ens abelliria. No fem bromes.

Més aviat hem de pensar, ara que no podem viatjar, en aquells grans autors de la literatura universal que detestaven la idea del viatge, com Cesare Pavese o el també italià, pintor, Giorgio Morandi, que amb prou feines es va bellugar mai de casa seva, a Bolonya. O com els anglesos Gibbon i Chesterton, el qual ja deia: “El viatger veu el que veu; el turista veu allò que ja sabia que veuria!”, alta proclama contra la forma hodierna del viatjar.

Però res no és més clar, per consolar-se de no viatjar, que allò que es troba en una de les Epístoles d’Horaci, citat fins a l’avorriment per la tradició dels enemics del viatge: Coelum mutant non animum qui trans mare currunt, val a dir: “Canvien de cels els que travessen el mar, però no els canvia l’ànima”. Molta gent va deixar de viatjar quan va conèixer aquesta assenyada màxima. Per això molts autors llatins —encara que les seves milícies no paraven de fer expedicions— van encunyar el lloc comú de la stabilitas loci, que ve a ser com el tòpic de no bellugar-se de casa, tan estimat pels estudiosos de tots els temps. Baudelaire, tan amic de terres exòtiques, va escriure un vers a Les flors del mal que diu: “Detesto el moviment que desplaça les línies”.

Petrarca, que és considerat falsament el primer excursionista d’Europa perquè va pujar sense cap propòsit evident el Mont Ventós, als estreps dels Alps francesos (1.909 metres d’altura), va deixar-nos una molt imaginativa descripció de l’experiència en una carta adreçada a Dionigi da Borgo San Sepolcro —que no va arribar a llegir-la perquè es va morir abans, atès que Petrarca va treballar-hi l’estil entre un esborrany de 1342 i la versió definitiva, de l’any 1353—, la qual inclou el fet que havia agafat, per fer l’excursió més passadora, les Confessions de sant Agustí i que, per un atzar que és pura inventiva, en ser obert aquest llibre durant el camí, va llegir-hi aquesta frase, que reporto: “Els homes viatgen per admirar l’altura de les muntanyes, les grans onades del mar, els corrents amplis dels rius, la immensa latitud dels oceans, els recorreguts dels astres... i s’obliden d’allò admirable que hi ha en ells mateixos”. La citació no pot ser més oportuna.

Dit tot això, i per no citar una vegada més un dictum de Pascal massa esmentat, recordarem al lector, com cita de passada el company de pàgina, Xavier Monteys, que Xavier de Maistre (1765-1852), una vegada que, a Torí, va ser condemnat, a causa d’un duel, a un arrest domiciliari de quaranta-dos dies, va escriure un llibret de molta anomenada, Viatge al voltant de la meva cambra, en el qual, ja que no podia narrar ni ciutats ni paisatges visitats en viatges de debò, explicava què hi havia en aquella habitació, i quins pensaments li afloraven des del seu aïllament. Hi parla dels mobles que hi ha —com els autors del nouveau roman—; dels quadres que hi ha penjats a les parets, que el porten a imaginacions vagarívoles sobre la natura i fins i tot sobre el seu amor a Madame de Hautcastel; després l’autor s’esplaia en consideracions sobre la literatura i exposa les seves idees crítiques sobre l’obra de Sterne, de Richardson, de Prévost i de Goethe; i, finalment, parla de la diferència que hi ha entre l’ànima i el cos: l’una immortal per a tot creient, l’altre, com ara sabem més bé que mai, contingent i efímer. Quanta literatura domèstica naixerà arreu del món a causa del virus malaurat!