“Ara sí que ja vivim instal·lats de ple en una distopia”

El 2010, la recessió del 2008 va tocar sostre, però Claudia Casanova (Barcelona, 46 anys) va trobar que era un bon moment per encetar el seu projecte literari. Llicenciada en Econòmiques, escriptora —la seva última novel·la és Historia de una flor (Ediciones B); la primera va ser l’exitosa La dama i el lleó (Planeta)—, i des del principi vinculada al sector del llibre —com a lectora i traductora abans de portar segells com Paidós—, Casanova cita el seu admirat William Goldman, autor d’un best-seller de la casa, La princesa promesa, quan algú li parla de com s’hi va atrevir. “Ningú sap res”, diu, i la cita encaixa amb el moment actual. Just abans que les llibreries tanquessin, Ático de los Libros, que ha publicat uns 90 títols (una vintena en català a Àtic dels Llibres), llançava un dels assajos de l’any, Tres mujeres, de Lisa Taddeo, i la primavera, amb una biografia de Lenin, el Peaky Blinders de Carl Chinn i Hacia las estrellasde Mary Robinette Kowal (premis Hugo i Locus Nébula, els més cobejats de la fantasia i la ciència-ficció), pintava molt bé. I encara ho fa, diu l’editora, sempre optimista, des del seu confinament al barri del Congrés de Barcelona. “La situació està magnificada pel drama global, però no és gens aliena a com hem anat treballant fins ara, amb la possibilitat d’impagaments per part de proveïdors que podien fer que la cosa s’enfonsés en qualsevol moment. Som una editorial de guerrilla. Sempre hem estat instal·lats a la prudència, i sempre ho estarem”.</CS>

Pregunta. Com se celebra un aniversari enmig d’aquest context apocalíptic global? Hi seran, els llibres, quan el virus s’acabi?

Resposta. I tant! De fet, la crisi està deixant clar com n’és d’important la cultura. La reacció dels lectors està essent molt bonica. La crisi està posant en valor el que veritablement necessitem per viure: un bon sistema sanitari, un bon sector primari que garanteixi l’alimentació i cultura. I aquí entren els llibres. Obrir un llibre aquests dies et dona la calma que necessites, t’ancora a la realitat que vols que torni.</CS>

P. No és, doncs, gens fatalista.

R. Crec que si ens organitzem bé, de la mateixa manera que ho fa el sistema sanitari, d’aquí cinc o deu anys estarem igual que estàvem fins fa uns dies, havent-nos adaptat a la manera en què es venguin llibres en el futur. Si fes cas al discurs apocalíptic, no hauria posat en marxa l’editorial quan ho vaig fer. Ens en sortirem. Tot i que ara sí que ja som en la distopia, plenament instal·lats.

P. Quines van ser les decisions que van prendre en decretar-se l’estat d’alarma?

“Tenim tres segons a la taula de novetats per dir-li al lector que aquell llibre el farà feliç. I els volem aprofitar”

R. El primer que vam fer va ser marxar tots a casa. Per sort, al nostre sector es pot treballar des de casa. Hem canviat la previsió de novetats. Tot el que s’havia de publicar es publicarà més endavant, a partir de maig: entre maig i juny es recuperarà certa normalitat. I pel que fa als lectors, els incitem que tornin a les llibreries tan bon punt tornin a obrir. No les podem oblidar.

P. I com es pot recuperar la normalitat després de, potser, mesos de tancament, amb no només l’edició parada, sinó també la distribució i, sobretot, el punt de venda?

R. Hem de ser conscients que estem tots al mateix vaixell, i que som una cadena, i hem de pensar en totes les seves baules. I ara la baula més dèbil és la de les llibreries. Hem de fer un esforç perquè, quan tot això passi, s’omplin de lectors. Hem de començar a pensar en col·lectiu per fer front a aquesta apocalipsi. Si alguna cosa podem aprendre ara és això: som un col·lectiu, i les iniciatives en què pensem han de ser bones per a tothom. Hem de conservar l’optimisme de la voluntat. Es veu que el sector està fent un esforç aquests dies, i els lectors ho agrairan. Per això, concebo el Sant Jordi d’enguany com una catarsi, una celebració col·lectiva, amb les mesures sanitàries necessàries.

P. Celebraran els 10 anys?

R. Serà quan passi aquesta catarsi col·lectiva de Sant Jordi. No és moment de celebracions individuals. Potser a la tardor, a la Feria del Libro de Madrid.

P. Defineix Ático de los Libros com una editorial “omnívora i de guerrilla”. Publica una desena de títols a l’any, en col·leccions que s’adapten als llibres i no al revés, i donant un caràcter visual únic a cada aposta. ¿És el secret del seu èxit, de llibres d’entrada tan inclassificables i difícils de vendre com F de Falcó, de Helen MacDonald?

R. Sí. Cada llibre és un món i mereix ser tractat com un món. Mereix tenir un disseny únic. L’editorial funciona llibre a llibre. Cadascun d’ells és una aposta, per això ens vam decidir per aquest disseny obert. Treballem el llibre, no la marca. A les col·leccions d’Història o Clàssics, sí que hi ha més un aire de família. Però, per exemple, teníem clar que un llibre com Las siete muertes de Evelyn Hardcastle, de l’Stuart Turton, necessitava un disseny estil Cluedo, perque és un joc de pistes, i així s’apropa, de la manera en què ho ha de fer, al seu lector ideal. Som conscients que <CS8.7>tenim tres segons a la taula de novetats per dir-li al lector que aquell llibre el farà feliç. I els volem aprofitar.

P. Adaptar-se així els permetrà una supervivència més alta als temps que vindran...

R. Sí, és l’esperit. Ens adaptem a la collita d’aquell any. No marquem cap protocol. Però tampoc pensem en petit. Una anècdota dels inicis deixa clar com funcionem: vam pensar que seria fantàstic que David Pearson, dissenyador del logotip de Penguin, ens fes el logotip. Li vam escriure un correu que era una carta d’amor, explicant-li la nostra història i que no teníem els recursos que segurament demanava per una cosa així. I va fer una excepció. Ara podem dir que el nostre logo l’ha fet ell. És el nostre esperit: pensar en allò que sembla impossible i fer-ho possible.