Assumpta Serna: “Totes les pors són un problema, i el puritanisme és por”

Assumpta Serna (Barcelona, 1957), quan pugui ser, estrenarà a l’Aquitània de Barcelona La canción de Ipanema, un musical al voltant del músic Vinicious de Moraes i de Nelita, la seva musa. Amb una llarga carrera internacional, als seus plans de futur figura seguir treballant en la formació d’actors cinematogràfics amb el seu marit, l’actor Scott Cleverdon, i la direcció de L’àngel de la informació, de Moravia, una obra que ja va interpretar a París.

Pregunta. La publicitat de La canción de Ipanema diu que l’obra presenta la veritable musa de Vinicius de Moraes que va inspirar la cançó, que no és la noia que finalment es va fer famosa. Pensava que no hi havia dubtes, que era Helô Pinheiro.

Resposta. Qui va inspirar la música a Antonio Carlos Jobim és la noia que tots coneixem, però qui hi ha darrere la lletra que va escriure Vinicious és Nelita. Van estar junts set anys. Nelita no va voler mai que sortís el seu nom, i la darrera notícia d’ella és de quan va participar en una manifestació a Lisboa contra els polítics corruptes. Des de jove va ser una lluitadora. L’autor de l’obra, José Luis Sánchez, que fa de Vinicius, té un llibre sobre Jobim i és amic de gent del seu entorn. L’obra explica com va sortir la cançó, un cant a l’amor i, fins i tot, al dolor... perquè la felicitat s’ha de conquerir.

P. Va fer Antaviana (1978), però no ha participat en musicals.

R. Darrerament, a Bèlgica, he intervingut com a actriu en una versió de gran espectacle del Cant General de Teodorakis, amb set mil espectadors! Anys enrere, vaig fer unes àries a Rossini, Rossini! de Mario Monicelli… però no sé cantar. La canción de Ipanema és un musical íntim. Som vuit a l’escenari i n’hi ha sis que canten. Jo ho faig… una miqueta

P. A l’inici de la seva carrera, es va apuntar als ambients llibertaris de l’època.

R. Era simpatitzant de la Lliga Comunista Revolucionària. El meu grupet a la Facultat de Dret eren els de la LCR. Era una rebel, vaig tirar molotovs a la Rambla... Vaig fer tot el que havia de fer en aquell moment. El 73 entro a l’Institut del Teatre i el 77 vaig començar com a tècnica de so a No hablaré en clase. Llavors hi havia dues assemblees de gent de teatre. Una era del PSUC, per dir-ho així, i l’altra era la nostra, amb la CNT. Som els que vam agafar el Diana. Érem els explosius. El Pau Riba, el Mario Gas, el Juanjo Puigcorber. Era una època de radicalització.

P. El 78 fa L’orgia, però als vuitanta ja treballa a Madrid amb Saura, Miró, Almodóvar. Després vindran París, Nova York, Los Angeles... De què té més bon record?

R. És difícil tenir la pel·lícula ideal. Unes vegades punxa la producció, d’altres el director no és com hauria de ser. Poques vegades</CS> trobes un film que ho tingui tot. La vida professional acostuma a acomodar-te al lloc on ets i a no voler el cent per cent de tot perquè és impossible. Em va costar acceptar-ho.

Les dones estem educades a entendre un senyal sexual inequívoc; pots dir que no, pots continuar o pots anar-te’n”

P. A Los Angeles va tractar amb Harvey Weinstein. No va tenir cap episodi conflictiu amb ell, però amb un director espanyol, sí.

R. Totes les dones estem educades a entendre un senyal sexual inequívoc, sigui d’home o de dona. Quan arriba barrejat amb el poder de l’altre, encara ho sabem més. Des de petita les relacions de poder les tens amb els pares, els germans… Estàs constantment provant la teva força i la dels altres. Tothom té l’oportunitat de dir que no. Puc pensar que, si m’hi nego, no em donaran el que vull. És clar. Aquest és el joc. Del director espanyol no vull recordar el nom, ja és mort. Jo tenia 22 anys, i em va convidar al seu apartament a “passar text” i va fer un avanç. Pots continuar o anar-te’n. Anar-te’n és violent i compromès, però s’ha de fer.

P. És just un boicot a Woody Allen quan els tribunals l’han absolt dues vegades?

R. Jo he fet un codi de bones pràctiques de l’actor audiovisual que tracta d’abusos de poder. L’ètica és primer que tot. Tota la meva lluita com a dona és perquè ens vegin amb idèntica capacitat. Als vuitanta jo tenia problemes per donar l’opinió sobre un text. El pes de la meva opinió era menor que la dels col·legues actors. Estic d’acord amb el Metoo. Però s’ha de tenir seny. I primer de tot, hi ha la presumpció d’innocència. Hem vist gent que, amb l’acusació, buscava la fama, la publicitat. Que una cosa no faci malbé l’altra. Ara estem dient que l’home blanc és el causant de tot. No, no, no. Totes les pors són un problema i el puritanisme és por.

P. Ha fet televisió a Espanya i fora (Falcon Crest, la més famosa). Ha treballat amb directors com Sam Fuller o Michael Mann… Quines diferències troba entre la producció espanyola que vostè va fer i l’estrangera?

R. A fora hi havia més rigor professional. A ningú se li acudia no ser 15 minuts abans d’hora. No hi havia amiguisme. Tothom que estava en un rodatge hi era perquè hi havia de ser. Això també ho portaven els diners: és difícil treure’ls de l’equació. Hi ha bons professionals a Espanya, per això hem de reivindicar l’ofici, lluitar contra l’intrusisme.

P. Fa 15 anys que forma actors i va publicar El trabajo de los actores de cine, però sobta que hagi donat classes per a animadors litúrgics i que prepari un llibre sobre com els sacerdots han de transmetre la Paraula. No és cristiana, però ha interpretat monges tres cops, heterodoxes o lluitadores.

R. Soc una cristiana allunyada. El que diu la Bíblia està bé, som nosaltres que ho pervertim. Els creients que ajuden els altres em mereixen respecte. Quan estàs allunyat de la religió pots tenir prejudicis. Hem fet cursos per a seminaristes, i els costava obrir-se a un públic i fer-ho des d’una perspectiva del segle XXI. No podem amonestar, hem de suggerir. He conegut molts capellans atípics. Jo vaig començar en el teatre perquè a col·legi un capellà em cridà per fer La cantant calva de Ionesco i La bella dama, de Dürrenmatt.