Una crisi reial

L’atzar ha volgut que la meva referència literària més recent a una pandèmia no sigui la d’Albert Camus o la de Thomas Mann, sinó d’André Maurois, que en la seva Historia de Inglaterra inclou unes apocalíptiques descripcions de la pesta negra del 1347, “que va fer minvar la població d’aquell regne de quatre milions a uns dos i mig”. Una mortalitat immensa a tot Europa. Maurois es remet als cronistes medievals que parlen de pobles “on no quedaven prou vius per enterrar els morts” i on “els moribunds cavaven les seves pròpies fosses”. No som en la mateixa situació, òbviament. Però són esdeveniments presents en el subconscient de la humanitat. La pesta, les guerres, la fam, els grans èxodes massius que provoquen. No cal remuntar-se a l’edat mitjana, ni al còlera del segle XIX, ni a enormes desastres com les dues guerres mundials del XX o l’escapada de centenars de milers de republicans espanyols cap a França a través dels Pirineus el 1939. Els camps de concentració en què viuen i moren els milions de refugiats de Síria són d’avui. L’última guerra atroç dels Balcans és d’ahir.

El letal coronavirus que ens afecta de ple ho tapa tot des de fa unes quantes setmanes, malgrat els agosarats i inútils esforços del president Torra per convertir-ho en un nou greuge contra el Govern d’Espanya. És un repte inesperat que posa a prova la competència de tots els dirigents polítics. I cada un al seu lloc. Els qui fa un mes somreien per sota el bigoti gairebé sense dissimular quan l’epidèmia va obligar el 13 de febrer a suspendre el Mobile World Congres a Barcelona, es van resistir al cap d’unes setmanes a perdre’s les Falles de València, van afirmar que res podria aturar Madrid i que ni Déu podria impedir la Setmana Santa de Sevilla. Però aquella mescla de frivolitat, fatxenderia i mesquinesa els ha durat quatre dies, fins que les estadístiques de l’expansió del virus s’han disparat en fletxa cap amunt i el Govern de Pedro Sánchez ha decretat l’estat d’alarma.

Ha passat el mateix amb el debat de les mesures extraordinàries que va adoptar dimarts el Govern central. Aquí s’ha definit nítidament la línia d’atac que les dretes i els seus potents suports mediàtics havien esbossat en contra de la coalició d’esquerres. Es tracta de reduir-ho tot al fet que els ministres de Podem discrepen dels del PSOE i els del PSOE, dels de Podem. O, segons com, que els radicals s’oposen a les pretensions dels moderats. O que els moderats impedeixen que prosperin les esbojarrades propostes dels radicals. Ergo, el Govern està dividit i això equival a desgovern, és clar. A Catalunya això és un déjà-vu. Va ser la línia d’atac contra la coalició de les esquerres dirigida primer per Pasqual Maragall i després per José Montilla a la Generalitat. Aquesta serà la cançó del quadrienni contra el bipartit de Sánchez-Iglesias. N’hi va haver prou que el Consell de Ministres en el qual s’havien d’adoptar les mesures extraordinàries durés més del previst perquè totes les bateries comencessin a bombardejar a l’uníson: divisió, divisió!

La por del coronavirus global i l’estrèpit de l’artilleria local no han estat suficients, però, per amagar la penúltima crisi de la família reial. Una crisi prou greu perquè el rei fill s’enfronti públicament al rei pare per una qüestió de moralitat i exemplaritat públiques. La segona del mateix caràcter en pocs anys, després de la condemna d’Iñaki Urdangarin. El que fa políticament rellevant aquesta nova crisi és que danya greument la legitimitat d’ús, el principal capital polític d’aquesta dinastia. A Espanya no hi ha monàrquics, hi ha joancarlistes, es deia amb encert fa uns anys. El paper que va exercir Joan Carles en la Transició i en la desactivació de la rebel·lió militar del 1981 li va permetre guanyar-se el suport dels demòcrates, que no tenia quan va accedir al tron el 1975. Però no és una adhesió perpètua, ni incondicional. Quan fa uns anys les enquestes periòdiques del CIS van deixar de mesurar la valoració ciutadana de la monarquia es va reafirmar indirectament la creixent sospita que la institució es trobava en declivi. Després va venir la crisi Urdangarín. Després, una abdicació i successió cuinades en secret. L’últim era la pèrdua del suport del nacionalisme català, un dels blocs polítics signants del pacte constitucional, arran de la intervenció pública de Felip VI el 2017 en suport del Govern del PP en la crisi constitucional oberta el 2010-2012. Però ara s’hi suma el fiscal de Ginebra.

És com si les ressonàncies apocalíptiques de la pandèmia haguessin arribat també a aquesta clau de volta que és la monarquia en el sistema constitucional espanyol.