Compareix l’Estat

Dimarts al matí, dia 10 de març, em vaig llevar pensant que havia d’escriure aviat el meu article per publicar l’endemà, ja que tenia una reunió a última hora del matí i la tarda tota ocupada. Durant la setmana acostumo a anar apuntant temes d’actualitat per comentar, i aquesta vegada en tenia molts a la cartera: la penosa instrumentalització del feminisme perquè el projecte de llei de llibertat sexual s'aprovés abans del 8 de març, la fragilitat del Govern a causa de les seves contradiccions internes, l’escrache universitari a Pablo Iglesias o allò de tal faràs, tal trobaràs, la maliciosa ignorància que suposa equiparar “marc constitucional” amb “seguretat jurídica” en els previsibles acords entre l’Estat i la Generalitat... Un bon ventall de temes per a un article prou curt. Però immediatament vaig canviar de criteri: el periodisme és actualitat, urgència i, sobretot, importància del tema.

Per què aquell canvi sobtat? Quan vaig consultar el meu correu, cap a les deu del matí, tenia dos missatges en què se’m comunicava que se suspenien les dues reunions convocades per a aquell dia. Al llarg del matí, i en les hores següents, es desconvocaven les cites de la resta de dies, de tot tipus. Què passava? El coronavirus, naturalment. La presa de consciència general sobre el fet que ens trobàvem davant d’una situació inesperada i perillosa.

Us confesso que d’entrada em va sorprendre tanta rapidesa i unanimitat. Durant el cap de setmana s’havien jugat uns quants partits de futbol, s’havia fet el congrés de Vox, la manifestació a Perpinyà convocada per Puigdemont i la manifestació del Dia de la Dona a diverses ciutats d’Espanya, amb especial rellevància a Madrid. Els cinemes i teatres encara eren oberts, també els bars i restaurants, les terrasses estaven ben atapeïdes, el Rastro madrileny ple a vessar… Per això he dit que la nova situació era inesperada, almenys per als ciutadans corrents, gens alarmats encara amb el virus que immediatament ens faria anar de corcoll.

Ja hi haurà temps per demanar explicacions als nostres governants sobre els motius per amagar-nos la gravetat de la situació, tot i que algunes sospites semblen justificades. Ara no és el moment de recriminar res a ningú, però no hi ha dubte que en aquest Govern i en el seu entorn hi ha autèntics amateurs de la política, només preocupats pels seus interessos de partit, per la propaganda de les seves idees, ignorants de la història i de l’economia, amb uns coneixements que es redueixen a la teoria de jocs i que tenen com a manual de capçalera la sèrie televisiva Joc de trons. Aquests irresponsables ignoren què vol dir governar de debò, és a dir, amb sentit d’Estat, fins i tot ignoren el que és l’Estat.

Però no tots són així, al Govern, amb totes les seves febleses, també hi ha persones competents i responsables, amb el cap a lloc. Això es va anar constatant al llarg de la setmana i va començar aquell mateix dimarts amb una roda de premsa del ministre de Sanitat, Salvador Illa, que des de fa anys ha acreditat tant els seus coneixements en la gestió pública com la seva prudència i seriositat com a polític.

En tot cas, amb les seves paraules vam començar a tremolar: les mesures que s’adoptarien per afrontar aquesta pandèmia global segurament frenarien l’expansió del virus però també donarien lloc a una crisi econòmica i social de dimensions incalculables. Se’ns va començar a plantejar que poden ser més greus les conseqüències del remei que no pas la malaltia. I així és com estem a hores d’ara.

Però amb una certesa: l’Estat, finalment, ha ocupat el seu paper protagonista en l’escena pública. Ho vaig percebre clarament diumenge a la nit durant els parlaments dels quatre ministres que formen el gabinet de crisi. Una hora abans s’havia publicat el decret que declarava l’estat d’alarma, molt detallat i amb bona precisió tècnica. Els ministres, tots del PSOE i encapçalats per Illa, van donar una bona mostra del que tenien entre mans.

Un Estat, almenys des de Hobbes, és una cosa molt seriosa: és un gran artefacte que ens protegeix perquè els ciutadans li hem donat aquest únic objectiu. I ens protegeix per garantir els nostres drets, els drets de tothom per igual. Fer que funcioni aquest mecanisme no és fàcil, exigeix competència entre els dirigents i competència en els funcionaris, aquells que han d’executar les ordres dels seus superiors. Em van tranquil·litzar –relativament, és clar–, els ministres. Per fi havia comparegut l’Estat.

Francesc de Carreras és catedràtic de Dret constitucional.