De la pàtria a la vida

En unes societats que es diuen complexes sembla que la realitat transformada en actualitat se situa inevitablement en mode simplificació. Gairebé sense adonar-nos-en, en aquest país hem passat d’un monotema a un altre. D’una escena pública dominada obsessivament per la qüestió catalana a l’ocupació plena de l’escenari pel coronavirus. O sigui de la qüestió patriòtica a la preocupació sanitària. De la terra pròpia a la vida pròpia, del nosaltres al jo, del sentit de grup a la radicalitat de l’individu, sol davant la precarietat de la seva condició. De cop, la por del virus ha esborrat el procés de l’actualitat i de les converses quotidianes presencials o telemàtiques. Un exemple: els programes riu de TV3 han deixat de tenir el procés com a protagonista per passar-se al coronavirus. Més de tres hores monotemàtiques li van donar dilluns passat un aclaparador rècord d’audiència. No hi ha espai en la comunicació moderna per a més d’un tema a la vegada? És una de les moltes preguntes que planteja aquesta experiència. I en bona part la clau és la imparable actualització de la informació en l’univers digital, que permet transmetre els esdeveniments al minut. De manera que, quan una notícia fa forat en l’opinió, pot amb tota la resta. I hi fa forat quan toquen qüestions tan sensibles com les fabulacions identitàries (nosaltres i vosaltres) o com el cos de cadascú, que és l’únic que som. Quin serà el proper esdeveniment que desplaçarà el virus omnipresent?

El coronavirus incorpora, a més, un valor afegit: permet a la política –en funció de protectora del més preuat que tenim, la vida– compensar el desprestigi acumulat en els darrers anys per la sensació que transmet d’impotència davant dels més poderosos d’aquest món (els que manegen els diners i els algoritmes). El coronavirus retorna als governants l’oportunitat d’exercir com a pares protectors d’una ciutadania que se sent amenaçada en la seva pròpia existència. La ciutadania s'atemoreix quan s’escampa la idea que la vida està en joc, fins al punt que qualsevol apunt crític és objecte de sospita. I, malgrat tot, queden molts interrogants sobre la taula als quals caldrà donar curs. La política recupera autoritat, tot i que sigui precària perquè es basa en la por. Fins a nova ordre. És a dir, fins que l’angoixa amaini o un altre tema faci fora el virus de les portades. Amb el temps veurem les conseqüències psicològiques del monotema: qualsevol conflicte es viu amb més gravetat quan la presència mediàtica desborda abrumadorament l’experiència real.

I, malgrat tot, la vida continua. I cal agrair que Trump ens ho recordi. Les seves formes salvatges li impedeixen, fins i tot en aquestes circumstàncies, controlar l’odi i el ressentiment. Talla els vols entre els Estats Units i Europa perquè, segons el seu insà parer, els europeus som els culpables que la malaltia hagi arribat als ciutadans americans. Gràcies a aquest exabrupte apareix un instant el que en altres circumstàncies seria tema dominant de l’actualitat: les eleccions americanes. El coronavirus és un obstacle seriós en el camí d’una reelecció que Trump tenia gairebé assegurada per la incapacitat del partit demòcrata de desafiar-lo amb un adversari d’envergadura.

Però hi ha altres urgències amagades sota el núvol del coronavirus, com la tragèdia dels desplaçats de Síria, abandonats a la seva sort per la Unió Europea. I la pugna entre Rússia i l’Aràbia Saudita, entre Putin i Bin Salman, pel petroli i l’hegemonia al Pròxim Orient, davant de la deixadesa d’Europa i dels Estats Units. I, per descomptat, la infinitat de qüestions pendents en l’agenda del Govern PSOE-Unides Podem, que viu ara en estat de suspensió per la inesperada emergència. La situació d’excepció no pot ser indefinida. O les mesures adoptades tenen èxit en un temps limitat o caldrà aprendre a conviure amb el coronavirus. Però en qualsevol cas, en la nova fase, sigui quina sigui, caldrà extreure les lliçons d’aquesta experiència. Ho ha dit el president Macron: “El que revela aquesta pandèmia és que hi ha béns i serveis que s'han de situar fora de les lleis del mercat”. Caldrà recordar-ho a tots els governants l’endemà. I seria hora que els europeus ens plantegéssim seriosament què volem fer amb Europa, perquè ara mateix hi ha raons per preguntar-se si encara existeix.