Partits polítics: algunes paradoxes

La manera com el senyor Alfonso Alonso va ser defenestrat fa poc pel seu propi partit ha tornat a posar sobre la taula la paradoxa principal dels partits polítics, de tots. Són instruments essencials del funcionament de la democràcia representativa, el més important de tots aquests amb diferència. Han tendit a passar històricament de mers instruments associatius per a grups de persones que comparteixen un cert ideari a controladors de pràcticament tots els mecanismes institucionals del sistema democràtic, més enllà de la seva funció en el parlament i en el govern (quan els hi correspon estar): tribunals constitucionals, òrgans de control de mitjans públics, i un llarg etcètera. No fa gaire el Sr. Casado es va assabentar d'una decisió de la Junta Electoral Central abans que aquesta decisió fos publicada oficialment per aquest òrgan.

Per tornar al tema del Sr. Alonso, diverses coses criden l'atenció, però no per ser un cas aïllat en el nostre sistema de partits, sinó per la intensitat de l'esdeveniment. La primera cosa és la brutalitat de les maneres, i això que el Sr. Alonso no encapçalava una facció dissident de cap tipus. Simplement l'ombra allargada d'un particular exdirigent d'aquest partit va semblar apoderar-se de l'ànima del Sr. Casado, que va decidir, literalment d'una tarda a l’endemà al matí, que el Sr. Iturgaiz era el candidat ideal per al PP de cara a les imminents eleccions basques. Es va arribar aquesta decisió després d'un intens debat intern del PP d'Euskadi, que hauria fet arribar a la direcció nacional la seva proposta, i aquesta, després d'una profunda reflexió, va prendre la decisió del recanvi?

Són tants els exemples de casos semblants en els últims quaranta anys de democràcia a Espanya que costa identificar els que presenten algun tret original. Un de molt notable va ser com l'UCD va aconseguir al seu dia rebentar el partit des de dins, fer fora el president Suarez (que els havia fet guanyar dues eleccions generals seguides), i passar de 168 diputats a... ¡11! Allò va ser una lluita sense treva i sense presoners. Al seu torn, la manera com ERC, al llarg de diverses dècades, va anar eliminant políticament diverses direccions successives (la llista de baixes és llarg: Barrera, Hortala, Colom, Rahola, Carod Rovira, Puigcercós...) va ser una nova variant de rodet intern. És curiós, encara que humà, veure com el vencedor d'ahir es queda estupefacte davant la derrota d'avui. És cert, la revolució francesa –amb altres mètodes–, va posar el llistó molt alt, en això de la depuració de les elits per qüestions d'ordre intern.

Una variant addicional i bastant original és això que els mitjans, per prudència, ara anomenen “l'espai postconvergent”, on no només els periodistes, sinó també els militants afectats per una mena d'epidèmia, de vegades no saben si són del PDeCAT, de la Crida, del Consell de la República o d'alguna cosa més, a l’estil “demòcrates” ex-Unió. Almenys, ERC prohibeix expressament la doble militància.

No menys original va ser al seu dia la “galàxia Podem”, amb els seus Vistalegre 1, Vistalegre 2 i el que faci falta. Però si un mira les fotos de les cimeres successives, és com una serena d'aquelles fotos de dirigents soviètics (i el símil s'acaba aquí) en què sempre hi ha Lenin, que va tenir el detall de morir aviat, però de què van desapareixent foto rere foto els Trotski, Kàmenev, Zinóviev, Pyatakov o Bukharin fins a acabar (literalment) amb la llista sencera dels primers burós polítics del Partit Bolxevic.

No ens escudem en l'especialitat bolxevic. La paradoxa és que els partits polítics, en democràcia representativa, són el menys democràtic del funcionament del sistema. En els parlaments, en les assemblees electes, ajuntaments, etc., el pluralisme del mecanisme està garantit. Les maneres poden variar, és cert, segons hi hagi majoria absoluta o relativa. Però el pluralisme intern dels grups parlamentaris és un miratge. Un diputat aixeca un, dos o tres dits (amb un gir inquietant de la mà) i cadascú vota el seu, i punt. En cas contrari, el dissident serà titllat o bé de ximple, de trànsfuga o de traïdor. Si els partits, tots, volguessin, podrien modificar la normativa de votacions i que totes fossin amb vot secret, presencial i amb garanties. Seria una mica més lent però molt més emocionant. Per descomptat, de moment cap periodista ha preguntat als líders polítics (a tots) si hi estarien d'acord. Des d'aquí els animem a fer-ho. La simple pregunta seria un terratrèmol.