Tireu milles!

Quan la meva amiga va publicar la seva primera novel·la, un senyor (un de pes) li va dir: “Estàs obsessionada amb la maternitat”. I se’n recorda perquè és de la mena que té en compte les paraules de la gent que ja en torna. D’acord que en aquell llibre hi apareixia una mare un punt umbilical amb el seu fill, el tenia lligat pel coll amb una bufanda que no pararia mai de teixir. I l’amiga em preguntava: “Tu creus que estic obsessionada amb la maternitat?” “I ara!”, li vaig dir. Després, per allò tan idiota de voler agradar, va procurar parlar sobre temes més preocupants que les cabòries extensibles d’una dona. Va escriure sobre el precariat i tothom va estar-hi molt d’acord, l’home de pes també: la misèria laboral ens afecta a tots. Si en parlava no tenia la sensació de fotre la tabarra a ningú, al contrari, la camaraderia intergeneracional, ultrasexual, li tornava en gran mesura lectures positives. Escriure des de la còmoda distància de la ironia sobre l’estat general de coses ens uneix com a comunitat.

Però hi va tornar. Mata una mare al llibre següent i comença a burinar sobre la necessitat de tenir fills. Va ser bonic, m’explica, parlar de “coses de dones” als clubs de lectura (majoritàriament compostos per senyores que ja en tornen). I no en va tenir prou: a la novel·la següent li va sortir un llibre tan senyora que li van fer la portada rosa i tot (o rosa i què!). El cas és que es va deixar endur per la ceba que li van dir que tenia i llestos. Passats els mesos, m’he adonat que ja no em pregunta si crec que està obsessionada amb res. La meva opinió sempre complaent ja no li val. I parlem del temps i del mal que ens fan les cames mentre tirem milles. Mireu-nos, jo soc la Telma i ella la Louise damunt el nostre descapotable. Servidora condueix i ella crida “Tinc una cambra pròpia, tinc una cambra pròpia!”. Fem goig i una mica de pena, tot sigui dit.

Suposo que arribarà un dia a la vida de la meva amiga que s’adonarà de l’irrebatible, negat tres i mil vegades: cada escriptor té la seva dèria i tots acaben preguntant-se el mateix: “M’he convertit en un d’aquests que escriuen sobre ells mateixos?” “I ara!”, els direm. Per què? ¿Perquè hàgiu escrit sobre la història d’un protagonista escriptor, un que és molt bo però que ningú coneix, i que en la conjuntura d’una glòria circumstancial serà estimat per tothom? Les facècies d’una persona que despersonalitza allò que la constreny sempre resulten molt interessants, i no claveu la tabarra a ningú. Tireu milles, tots, tireu milles! Llavors, la meva amiga i jo mirarem lleugerament cap a l’infinit i parlarem del temps, del mal que ens fan les cames i de les morenes que no ens deixen seure bé des del primer part.