Néixer amb la flor al cul

Faig un exercici de fantasia. I m’imagine un tipus com Maverick Viñales, seriós com és ell, i ambiciós, assegut a la cadira i amb el plat a taula, pura proteïna per mantenir la musculatura, somniant amb una victòria en solitari al circuit de Losail, un triomf d’aquests a base de voltes ràpides que avorreixen alguns –aficionats, per exemple– i minen la moral d’altres –rivals, els que més. Ell, a qui tants cops ha minat la moral el 93, té una il·lusió: és el primer gran premi de la temporada i guanya amb un gran avantatge sobre Márquez. Té raons per creure-hi. Ha estat el més ràpid als darrers entrenaments de la pretemporada, a la mateixa pista qatariana, i la seva Yamaha és potent, amb bona acceleració, magnífica a una volta.

També hi creu Rins. Estirat al sofà de casa, somrient, maquinant (és la meva fantasia, recorden), es veu guanyant el Gran Premi de Qatar. La Suzuki que munta és dolça, el porta com si fos l’AVE: va a més de 300 km/h sense sortir de les vies. I es veu capaç de tornar a guanyar, com ja va fer l’any passat. Ara que sap com fer-ho, pensar d’imposar-se a Márquez no és cap invenció. Passa, és clar, que aquesta és només la meva fantasia. Una fantasia sobre una il·lusió.

Perquè no hi haurà Gran Premi de Qatar. Almenys, no per als pilots de MotoGP –sí que es disputaran les curses de Moto2 i Moto3. I mirar d’aprofitar-se de les hores més baixes del Márquez més vulnerable ha estat un pensament amb data de caducitat. Ni Vinyales, ni Rins. Ni Dovizioso, ni Rossi. Ningú no guanyarà aquest any al circuit de Losail. I si guanya algú, sense moure’s de casa, serà precisament Márquez. Un tipus que sembla haver nascut amb la flor al cul.

A Márquez, campió vigent de MotoGP, dominador absolut de la categoria des que hi va debutar el 2013, li han regalat un mes més per posar-se a punt físicament després d’un hivern duríssim i d’una intervenció quirúrgica que el va deixar més tocat del que pensava. La cancel·lació de la cursa de Qatar i l’ajornament del GP de Tailàndia donen a Márquez un poc més de marge per recuperar la força perduda al braç i l’espatlla drets –quasi no té múscul i té el deltoides, diu ell, al 40%. Marge per situar-se en un circuit que se li done una mica millor que el de Losail, on només va guanyar el 2014.

Mentrestant, el que no tindrà serà cap més millora a la seva Honda, ni entrenaments extres per entendre com funciona, o què li demana a un cos que ha estat més feble aquest hivern. Haurà d’esperar a tornar a pujar a la moto –una moto que aquest any té cara de pocs amics, tan potent que sembla tan difícil de portar com aquella del 2015– i per treballar en la seva evolució. Però amb aquesta dificultat ja hi comptava.

També comptava que no seria un any fàcil. Especialment, perquè Qatar, com després Tailàndia, presentava un escenari ideal per a Yamaha i Suzuki, sobretot per a Vinyales. Però ni en l’un ni en l’altre país correran les MotoGP. Les crisi esdevenen oportunitats per als llestos i afortunats. Aquesta del coronavirus ho és per a Márquez. I això es diu néixer amb la flor al cul.