Gerard Quintana: “La pitjor maledicció és triomfar amb una cosa en què no creus”

Sopa de Cabra publica aquest divendres La gran onada, el segon disc després que el grup es reunifiqués el 2011. És un disc molt Sopa de Cabra però alhora obre les portes al que podrien ser els Sopa de Cabra del futur. Gerard Quintana (veu i lletres, 55 anys) admet que es tracta d’“una obra que hem pensat força, responent a la pregunta inicial de si havíem d’editar un LP, publicar senzills independents o buscar noves fórmules”, afirma. El resultat ha estat un àlbum enregistrat en sis estudis, macerat pel temps i amb notables canvis entre els dibuixos inicials de les peces i el resultat final. Però sota tot això, un canvi controlat que sona al mateix temps com una refundació, que Quintana defensa amb una sentència categòrica: “La pitjor maledicció és triomfar amb una cosa en què no creus. Seria una impostura, ho trobo dramàtic”.

Els canvis: hi ha una tènue base de ritme digital a Farem que surti el sol i en altres peces la veu del Gerard sona tractada. Heretgies? “A Farem... vam provar bateries acústiques, però la peça no funcionava. Teníem dubtes, perquè el ritme podria lliscar cap a un tema ballable, i no sabíem ni si ho volíem. Al final vam pensar en com sona José González i ens vam decidir. La vaig cantar contingut, com fa a vegades Paul Simon”. I la veu? “Em va costar escoltar-me així, però avui ningú canta amb veu sense tractar. I simplement no hem renunciat a aquests recursos. Artistes com Bon Iver també ens han marcat un referent en aquest camp. La qüestió és que les primeres vegades em podia escoltar, i a la quarta no em podia escoltar sense els efectes”, reconeix.

Per a Josep Thió (compositor i guitarra, 55 anys) tot plegat es tradueix en un disc ambivalent: “Denota un cert domini en el que sabem fer, tot i que també hem provat coses que no sabem fer. La veritat és que té una personalitat marcadament Sopa, i a més de la millor Sopa, té coses dels nous Sopa i a la vegada és el disc més Sopa de tota la carrera”. Un altre element que indica com madura la banda és l’aclaparadora majoria de balades i cançons de mig temps, gairebé sense cançons trepidants. Intervé Cuco Lisicic (baix, 59 anys): “L’estrany seria continuar com si tinguéssim 20 anys. Crec que és fruit d’una evolució gradual, de manera que no ens ha costat acceptar-ho”, diu abans que Quintana acabi de reblar el pensament: “No intentem ser els més rockers, jo a casa cada vegada escolto més música clàssica i jazz i menys música amb lletra i cantant”. Cuco conclou el fil argumental: “És que el rock ja no ens surt com abans, no és que ens surti i ens reprimim, és que no ens surt igual”. Dinosaures, llavors? “No, l’Enterprise”, respon Quintana amb un somriure.

En l’apartat de les lletres sembla que l’amor té un pes notable, fins i tot es podria pensar en la noció d’amor romàntic. Quintana ho desmenteix rotundament: “L’amor romàntic em queda lluny, però l’amor té moltes accepcions, i una és l’empatia. Ser capaç de posar-te al lloc de l’altre, de construir. Amor implica confraternitzar. No és un amor adolescent, l'amor de què parlo. Segons com, fins i tot els valors republicans són amor”. I quina accepció li donem a llibertat, una paraula cada vegada més malejada? Gerard respon: “M’agrada la definició de Nina Simone, ‘ser lliure és no tenir por’. Hi ha alguna cosa d’això a La llibertat, no mirar enrere, no ser esclau de la por, del que diguis o facis. No tenir por és l’inici dels canvis que crec que necessita una societat com la nostra, no tenir por del que és de fora, no tenir por del del costat”. I parlant de temes socials, us continuen preguntant per temes polítics? “Cada vegada menys”, diu Quintana, “crec que es deu al fet que no militem a cap partit, i sembla que avui és temps de fer pinya”. En altres paraules, si Woody Allen en una guerra només serviria de presoner, Quintana en els partits només serviria perquè l’expedientessin.