Antoni Muntadas: “La societat ha degradat les paraules”

Antoni Muntadas (Barcelona, 1942) ha estudiat i treballat des de molts angles la relació entre la imatge i la paraula. Aquest artista conceptual, l'obra del qual està travessada pel que ell mateix ha batejat com a paisatge mediàtic, va observar fa temps un tipus d'“acupuntura” que es dona entre aquests dos elements: una imatge era ambigua, però si una paraula s'hi superposava funcionaria com una mena d'agulla que permetria fixar el seu significat. “Abans les paraules definien més que no pas la imatge”, explicava Muntadas en la primera de diverses converses a principis de febrer des de Nova York, la ciutat on, malgrat les seves constants itineràncies i transhumàncies, manté la seva base des del 1971.

Una mica abans, a finals dels setanta, havia abandonat la pintura i establert les bases del que continua fent avui. Parlador, curiós, atent al context i perceptiu a l'ambient que l'envolta, diu que va apostar pel “postestudi”. No ha tingut un lloc fix per anar cada matí a crear. Amb una taula, un telèfon i un ordinador moltes vegades ja n'ha tingut prou. I en gairebé mig segle de carrera ha traçat un mapa francament extens que combina territoris, experiències i observacions, xarxes, col·laboradors, ciutats, facultats, publicacions, obres, alumnes i exposicions. Així que Muntadas pot parlar de la censura d'internet a la Xina, país on ha treballat extensament, i com per esquivar-la cal pagar quotes al mateix Govern que l'ha imposat, “seguint un model de capitalització com el que va portar els mateixos que van emprendre la guerra de l'Iraq a aconseguir contractes per reconstruir el país i enriquir-se”. I, a continuació, referir-se al gran nombre de pantalles que s'han afegit en les últimes dècades a les nostres vides, o parlar de la infodèmia o epidèmia informativa que avui ens consumeix.

Les idees i conceptes, les seves investigacions i obres, apel·len a experiències properes, n'hi ha prou amb mirar al voltant. Aquesta “acupuntura” de text i imatge que va apuntar forma part, per exemple, de la base de les cartel·les en un museu que delimiten el significat d'un quadre o els mems que s'adjunten avui als missatges de text. No obstant això, la direcció cap on s'encamina Muntadas és una altra. “La paraula s'està tornant imatge”, adverteix. És a dir, està amarant-se d'aquest caràcter difús i d'aquesta complexitat, està perdent la seva capacitat d'acotar el significat i facilitar la interpretació i comunicació. Termes com objectivitat o democràcia, per exemple, perden pes, estan erosionats. “La societat ha degradat les paraules amb l'ajuda de la política i els mitjans”, assenyala. En física es diria que d'un estat sòlid les paraules han passat a una fase poc menys que gasosa, i això és el que plasma Muntadas. “L'ús i abús crea una degradació”, afirma.

Opinió, responsabilitat, fake news, debat, política, por o ideologia són alguns dels termes amb els quals Muntadas il·lustra aquesta idea de pèrdua de pes i de significat de les paraules. Amb aquests mots ha construït la peça que ha creat per a l'estand d'EL PAÍS a Arco. Les lletres en alguns casos es van difuminant i perdent, mentre que d'altres passen de ser un núvol fosc a consolidar-se en un contorn clar i llegible. En la nova obra de Muntadas, opinió guanya pes i democràcia es va esborrant. “L'ocupació que es fa de les paraules està vinculada a l'ús polític”, afirma. Com a exemple d'aquest procés de nebulosa semàntica esmenta la utilització que fan en molts llocs uns i altres del terme democràcia. “Les paraules s'estan posant en qüestió. S'estan descomponent i hi han contribuït, entre altres coses, els sistemes de comunicació i les anomenades fake news”, insisteix.

El projecte que presenta a Arco explora el terratrèmol que experimenta el diccionari polític i mediàtic i reprèn temes sobre els quals va indagar en l'exposició Paraules, paraules… a la galeria Moisés Pérez de Albéniz, a Madrid, però aquesta vegada ha tingut la col·laboració de l'arquitecte Juan Ferrers. “M'interessa l'evolució de dues dimensions a tres, fins i tot buscar la quarta. Per això, amb aquestes paraules vaig voler que el Juan creés parets, un element arquitectònic que hi sumés una altra dimensió, una estructura que permetés una altra lectura”, explica Muntadas, que des de fa dècades ha mantingut una estreta conversa i complicitat amb l'arquitectura impartint classe a la facultat d'aquesta disciplina al Massachu­setts Institute of Technology –centre al qual ha estat vinculat durant 35 anys– i actualment a la Universitat de Venècia.

Els projectes de l'artista, guanyador del Premi Nacional d'Arts Plàstiques el 2005 i del Premi Velázquez el 2009, comencen per curiositat, “per intriga”. Són llargs, volen temps, poden durar dècades, s'encavalquen i superposen. “Treballo en paral·lel, no de manera lineal, amb obres que es troben en fases i llocs dispars”, explica. En la conversa que sustenta aquests projectes van entrant les ciències socials a través del treball de camp. Ara mateix exposa i té en marxa projectes a São Paulo, Filipines i Nova York, a més de Bilbao.

El treball col·laboratiu o en xarxa és una altra de les claus per entendre l'univers Muntadas. “A cada lloc on treballo es crea un equip de gent connectada al context. És importantíssim perquè del que es tracta és de formular preguntes i entendre el context”, diu. Muntadas nega que el seu plantejament sigui necessàriament un laboratori, però sí que reconeix com a aspecte comú “la idea d'experimentar i explorar”. I per endinsar-se en aquest camí de descoberta de la manera més oberta possible, l'artista argumenta que no s'ha de forçar la forma: “Sempre cal utilitzar una estructura de treball, però no necessàriament imposar la d'un”. Davant de la idea de l'artista intuïtiu i ràpid, amb inspiració i un estil molt determinat, algú capaç de fer una obra arrossegat per l'impuls en 24 hores, Muntadas advoca per una cosa radicalment diferent.

El mite de l'artista que funciona per rampells queda desmuntat. “El projecte és el que defineix l'estil”, repeteix. El concepte o idea de la qual Muntadas parteix encén la curiositat i planteja preguntes. Una de les primeres que aborda és què s'ha fet abans sobre aquest tema. “Jo no pretenc inventar res”, aclareix. “Vas desenvolupant el treball en un procés llarg i lent, decideixes més endavant el com, és a dir, si serà vídeo o fotografia o el que sigui, i el mitjà et portarà per altres bandes”, explica. El seu treball no s'ajusta a una forma característica; diguem que no té un mateix look.

La mutació és constant, però Muntadas assumeix que en “tot treball emergeix qui ets tu, i cada element nou es relaciona amb un altre anterior com en un rizoma”. Valguin com a exemples el seu projecte On Translation, que engloba 42 subprojectes, o Political Ads, el treball que va arrencar amb Marshall Reese als anys vuitanta i que continua canviant amb cada campanya electoral nord-americana en anar afegint els nous anuncis televisius dels candidats. La seva anàlisi del llenguatge audiovisual i dels missatges dels mitjans no ha perdut vigència, encara que els canals s'hagin multiplicat exponencialment. El mètode en essència no ha canviat.

En l'exposició antològica Entre/Between que l'any 2011 li va dedicar el Museu Reina Sofia, van assenyalar nou constel·lacions en les quals es poden inserir tots els seus treballs: microespais, paisatge dels mitjans, esferes de poder, territori del públic, espais d'espectacle, construcció de la por, àmbits de traducció, l'arxiu i els sistemes d'art. Val com un diccionari per ordenar el món i l'obra de Muntadas. Però la veritat és que les seves peces permeten una interpretació oberta i lliure, que depèn només de la percepció de cadascú. I aquí queda la frase que va dir fa temps en una de les seves obres, i que, a manera d'advertència, funcionarà bé per als visitants d'Arco: “Atenció: la percepció requereix participació”.