En defensa de l’apropiació

En un festival literari a Brisbane, la novel·lista nord-americana Lionel Shriver va provocar un incendi en impartir una conferència en la qual defensava amb vehemència l’apropiació cultural —agafar en préstec elements culturals i identitaris aliens o, expressat d’una altra manera, el dret de la gent que no és de la terra a fer ús del seu patrimoni tangible i/o intangible— com a base del procés creatiu i de la llibertat artística, tot argumentant que era “un vincle vital de cara a l’empatia; si només tenim permís per escriure sobre la nostra experiència personal, no existiria la ficció, només les memòries”. Aquest raonament de l’autora de Germà gran, fortament contestat per part del públic, els organitzadors de la cita i els mitjans locals, ve repetidament en llegir La noia.

Una mica de context previ: amb més de vuitanta anys, Edna O’Brien —l’escriptora en actiu més important i premiada de les lletres irlandeses, preocupada sempre per la representació de la figura femenina en tota la seva varietat i complexitat— emprenia un llarg i exigent procés de documentació i investigació sobre el drama de les joves nigerianes que havien estat víctimes del grup terrorista Boko Haram. El treball, que va incloure diversos viatges al país africà i un munt d’entrevistes amb tota mena d’implicats, es pot entendre com la culminació d’una trajectòria professional definida pel compromís moral, un darrer do de pit marcat pel desgast tant físic com psicològic.

Seguint la (il·)lògica dels ofesos per la presumpta violació dels drets exclusius dels locals sobre les seves experiències i creacions, no existiria aquesta novel·la tan lluminosa, enmig de la foscor circumdant, a l’hora d’ajudar-nos a entendre el viacrucis i el patiment d’un grup específic d’éssers humans; ergo, perdríem l’oportunitat de desenvolupar l’empatia que paradoxalment activa qualsevol invenció literària que busca fer justícia a uns fets esgarrifosos. O’Brien (Tuamgraney, 1930) concentra les penúries i els malsons, però també la lluita i la dignitat, de totes aquelles dones a qui els extremistes musulmans de Boko Haram van arrencar de les seves llars i famílies en la figura de la Maryam, noia segrestada juntament amb les seves companyes d’escola, violada i forçada a contraure matrimoni. Però el captiveri, els abusos físics de tota mena i el naixement d’una filla no desitjada suposen només una part del calvari, perquè la seva reincorporació a la societat i al clan obre un nou episodi de repudi i dolor, i ens brinda la reflexió que dins de la civilització i la teòrica esfera de protecció nien monstres tan terribles com a fora d’elles.

Pot semblar que som davant d’una novel·la pertorbadora i plena de misèries, quan el cert és que l’autora no s’hi delecta gens, en l’horror, tot plantejant abans una narració que, sense deixar de mostrar i denunciar, transcorre sobre els mecanismes de la història de supervivència i superació, plena de tensió i nervi (i d’aventures si se’ns permet, atès que hi ha una fugida a través del bosc), on hi ha també cabuda per a la tendresa i una mirada envoltant a la geografia i els costums. Entenent, probablement, que l’embelliment de la prosa seria una jugada deshonesta d’acord amb la sensibilitat temàtica, O’Brien, autora de la famosa trilogia Les noies del camp, aposta per una claredat i un minimalisme que només es permeten uns tocs de lirisme puntuals. Una refutació colpidora dels que condemnen l’apropiació cultural (visió que conté el seu propi radicalisme moral), un triomf de la ficció entesa com un exercici d’apropament universal a l’altre.