Mozart i el seu emperador bo regnen al Liceu

Mozart estava treballant en La Flauta Mágica i el monumental Rèquiem quan va rebre l'encàrrec d'escriure una òpera per celebrar la coronació de Leopold II com a rei de Bohèmia i Arxiduc d'Àustria el 1791. Va deixar les dues de banda per escriure La Clemenza di Tito que es va estrenar a Praga el 6 de setembre de 1791, el dia de la coronació del rei. En contrast amb altres de les seves obres, La Clemenza di Tito, no va ser del grat del públic i fins i tot Maria Lluïsa de Borbó, dona de l'emperador per a qui la va compondre, la va qualificar de "porqueria alemanya". I això que l'òpera retrata la bondat d'un emperador —en al·lusió a les qualitats del rei que accedia al tron— que al primer segle després de Crist era un home clement que va perdonar els qui volien trair-lo. Tota una raresa.

"Potser no va ser ben acollida perquè no s'entenia que un emperador pogués ser clement. De fet, en l'època romana el van anomenar el fals Neró perquè no estaven habituats que un emperador fos bondadós", explicava Paolo Fanale, el tenor que encarnarà l'emperador Tito en el primer dels tres repartiments de les funcions que es veuran al Liceu en dues tandes de funcions al febrer —s'estrena el 19— i a l’abril. Funcions que tindran veus especialistes de cant mozartià com la del mateix Fanale, la soprano Myrtò Papatanasiu, la mezzosoprano francesa Stéphanie d'Oustrac o la soprano Anne-Catherine Gillet.

La Clemenza di Tito que es veurà al teatre de la Rambla és un muntatge monumental del director d'escena britànic David Mcvicar, creat per al Festival d'Art Líric d'Ais de Provença el 2011 i que només s'ha representat en cinc ocasions: Ais de Provença, Tolosa en dues ocasions, a Marsella i Chicago. Mcvicar, que ja va dirigir Andrea Chénier al Liceu en la temporada 2017/2018, recorre a una escenografia sòbria, d'arquitectura mediterrània, en la qual l'element més singular és la gran escalinata del capitoli per la qual pugen i baixen els artistes. "En el fons és molt senzilla i la representació s'entén. És una òpera que combina raó i emoció, emmarcada dins d'un drama polític amb històries de gelosia i violència," va explicar Marie Lambert, encarregada de la reposició de la producció al Liceu.

La Clemenza di Tito relata la conjura de Vitelia, filla de Vespasiano, i del seu amant Sesto per assassinar i enderrocar Tito, el nou emperador. Encara que la traïció gairebé es consuma, l'emperador, en conèixer la trama, els perdona per no passar a la història com un cèsar sanguinari. En el muntatge de Mcvicar no hi ha togues romanes i els artistes van vestits amb robes de l'estil del Primer Imperi Francès.

"Mozart va tenir molta pressió per escriure aquesta òpera encara que ell solia treballar de forma simultània en diverses composicions", apuntava el mestre Philipe Auguin que dirigirà l'orquestra i els cors del Liceu. "Musicalment té moltes direccions i de vegades es poden reconèixer variacions d'altres composicions del mestre", afegia. El cert és que aquesta obra va quedar eclipsada per altres del mateix compositor i "no es va rehabilitar" en certa manera fins al segle passat quan es va començar a programar més. Al Liceu, per exemple, va tardar dos segles a arribar després d’estrenar-se. Una cosa paradoxal perquè La Clemenza di Tito és Mozart en estat pur i té passatges musicals extraordinaris, començant per una bellíssima obertura, i algunes de les àries de Tito —algunes en mi bemoll major, una de les tonalitats maçòniques— i del personatge Sesto, que tenia com a missió matar-lo.

Els artistes alternen el recitatiu —una cosa que va ser criticada en l'època— amb el cant i els passatges musicals. Ha estat qualificada com l'última òpera seriosa o clàssica de Mozart, de l'estil que va predominar a Europa en les dècades centrals del segle XVIII, i un precedent del romanticisme que arribaria al segle XIX. Una òpera que enclou un missatge moral de la bona política, de la que passa per no eliminar l'enemic. Una bondat i generositat que costa imaginar-la en la vida real.

Malgrat que és una òpera amb final feliç —no mor ningú— l'amenaça de la mort està present en tota la representació amb un inquietant bust de Vespasiano cobert de sang.