Sortida d’un punt mort, inici d’un joc

En el número 13 de la revista Els Marges, el 1978, va aparèixer Variacions sobre un tema romàntic: ‘Ombra i llum’, un objecte literari inclassificable, sobretot pel subtítol, que semblava anunciar un mer joc experimental, i també perquè el signaven dos autors, Antoni Marí (Eivissa, 1944), que encara no havia publicat cap llibre, i Francesc Parcerisas (Begues, 1944), que ja n’havia tret sis, però d’una temàtica més aviat avantguardista. Va ser inclòs posteriorment a Triomf del present (1991), recopilació de la poesia de Parcerisas, fent-hi constar, és clar, la doble autoria. I ara accedeix a l’honor de ser un llibre independent, amb el títol invertit: el tema, Ombra i llum, ha passat al primer pla.

Són dotze poemes, o dotze capítols d’un poema unitari; ens diuen que cada poeta en va fer sis, però no de qui és cada un. La composició va ser laboriosa, amb correccions recíproques, durant un estiu a Eivissa. En aquell moment, Marí, professor d’Estètica i poeta encara ocasional, estava acabant una selecció de textos del romanticisme alemany, El entusiasmo y la quietud (1979), i, doncs, l’aposta per una escriptura de caire romàntic era prou natural, encara que ben excèntrica respecte a les tendències literàries vigents. En el cas de Parcerisas, representa l’inici d’un canvi de rumb; si fins llavors predominaven en els seus textos l’entusiasme de la revolta juvenil, les referències pop i l’experimentació textual, després la seva veu es torna mesurada, reflexiva i intimista. Com ell mateix diu: “Sense Ombra i llum jo no hauria trobat la manera, o la seguretat, de fer el pas cap a la mena de poesia que conté L’edat d’or”, que va sortir el 1983.

És remarcable que, segurament a còpia de revisar i corregir els textos l’un a l’altre, van assolir una veu poètica que s’assembla a tots dos, però és de tots dos independent. En sengles epílegs a aquesta edició, ens expliquen com es va produir aquesta col·laboració i el que va representar en la seva trajectòria respectiva. A més, un pròleg del filòleg August Rafanell situa Ombra i llum en el context literari del moment, en què predominaven els abrandats practicants del realisme social i els qui “van propendir a l’abús dels significants” per no dir gaire res —tot allò que girava entorn dels Llibres del Mall. Sense aspirar a ser cap manifest, s’insorgeixen contra aquests estils que menystenen la bellesa. Ho fan, predicant amb l’exemple, amb un discurs de dicció precisa, no gens grandiloqüent, que avança amb morositat. Hi predomina la contraposició entre, d’una banda, la llum, el sol, el jorn i, de l’altra, la fosca, les ombres, la nit; entre l’estiu i l’hivern; entre l’espai obert i la cambra closa. Detallista en les metàfores, i farcit d’interrogants, repassa les contradiccions de l’existència, des d’un punt de partida pessimista: “Ets un vell fracassat en una nau esfondrada, un fustam corcat pel desdesig”. Els sentiments s’expressen en un to lleugerament èpic, molt propi dels romàntics; amb l’èpica del fracàs en aquest cas, perquè els ideals i les aspiracions humanes no assoliran mai la plenitud que anhelen, “sotmesos com estem a un ordre que no coneix repòs”.

En definitiva, Ombra i llum és un capítol a part i breu en la història de la lírica catalana, de mal encaixar en les antologies; d’influència no en va tenir gaire, però això és irrellevant pel que fa al seu valor intrínsec. Una lliçó que se’n pot desprendre és que val la pena arriscar-se a tornar a les fonts, clàssiques o romàntiques, per sortir d’un punt mort, com reconeix Parcerisas, o per iniciar un joc engrescador, com diu Marí.