Mor Carlos Rojas, prolífic autor de novel·la històrica, als 91 anys

“El destí de la història és convertir-se en literatura”, assegurava l'escriptor Carlos Rojas. I precisament a això va dedicar bona part de la seva extensa producció, amb una quarantena d'obres que li van proporcionar des del Premi Nacional de Narrativa (1968, amb Auto de fe) fins al Planeta (1973, amb Azaña), alguns dels punts àlgids d'una llarga trajectòria que ahir es va truncar amb 91 anys als Estats Units, el país on residia.

La història va anar envaint la narrativa d'un jove nascut a Barcelona l'agost del 1928, on es va llicenciar en Filosofia i Lletres, tot i que es va doctorar a Madrid. Però vuit anys abans, amb 19, ja s'havia presentat al llavors prestigiós Premi Nadal; però en van haver de passar 32 més perquè el guanyés amb El ingenioso hidalgo y poeta Federico García Lorca asciende a los infiernos (1979), on ja unia la seva doble passió: narrativa i biografia històrica. Tancava aquest reconeixement la dècada prodigiosa de l'autor, que havia arrencat amb una novel·la històrica que reconstruïa l'Espanya de Carles II, Auto de fe, que li va fer guanyar el Nacional de Literatura, i que es completaria en la narrativa amb el Planeta per la ficció biogràfica Azaña (1973) i amb l'Ateneo de Sevilla per Memorias inéditas de José Antonio (1977). La societat dels primers anys del postfranquisme potser tenia set d'aquest tipus de personatges tenint en compte el seu notable èxit de vendes.

Des del seu debut el 1957, amb De barro y esperanza, i amb aquestes preferències, Rojas –fill del metge colombià Carlos Rojas Pinilla, i nebot de Gustavo Rojas Pinilla, president de Colòmbia entre el 1953 i el 1957– no podia si no quedar inscrit entre els autors contraris al realisme social imperant en l'època. Ho reforçaria amb novel·les com El asesino de César (1959) o Adolfo Hitler está en mi casa (1965). L'altra gran línia de Rojas va ser el seu vessant assagístic, gairebé una vintena de títols principalment de tipus biogràfic i de personatges vinculats a la Guerra Civil espanyola i als qui es van haver d'exiliar: des d'Unamuno y Ortega: intelectuales frente al drama (1970) i Machado y Picasso: arte y muerte en el exilio (1977) a Por qué perdimos la guerra (1969) o La Guerra Civil vista por los exiliados (1975).

La figura de Picasso, precisament, li va permetre obtenir, el 1984, el seu últim gran reconeixement, la desena edició del prestigiós premi Espejo de España, que pilotava un editor essencial en la seva trajectòria, Rafael Borràs, amb El mundo mítico y mágico de Picasso, títol (i filó) que un any després calcaria per abordar Salvador Dalí. Prolífic, la seva producció narrativa, desenvolupada principalment a Planeta, es va frenar a finals dels noranta i pràcticament va emmudir en els primers anys de la dècada dels 2000, amb tres assajos. L'explicació a una producció tan abundant és en part la seva llarga tasca com a docent universitari, que va arrencar aviat, com a lector d'espanyol a Glasgow i, a partir del 1957, als EUA, entre Florida i Atlanta, on va viure bona part de la seva vida. Una distància i una extensa xarxa de biblioteques, que, admetia, el van ajudar a construir la seva obra.